Un episodi més en la guerra freda del Golf

Investigadora De The U.s. / Middle East ProjectLa recent cimera de Riad, amb Donald Trump i els països àrabs, va representar l’oportunitat perfecta perquè tant saudites com, en menor mesura, els Emirats Àrabs Units (EAU), acabessin de cisellar l’estratègia regional dels EUA contra els seus dos principals enemics: l’Iran (coprotagonista amb els saudites de laguerra freda del Pròxim Orient) i les diverses branques dels Germans Musulmans. La patent de cors va legitimar en certa manera una intensificació de la repressió a Bahrain, on l’Iran -i ara, Qatar-és acusat de donar suport ideològic i material a l’oposició, i va encoratjar saudites i Emirats per deixar clar qui dicta les normes.

Hi va haver una època, quan la Primavera Àrab va posar en dubte tots les assumpcions sobre la regió i els seus blocs de poder, en què Qatar va aspirar a convertir-se en una potència individualista, i no va dubtar a invertir quantitats ingents de diners i esforç allà on veiés un incipient buit de poder. No només es va aliar amb els actors incorrectes -Turquia, Hamàs i tots els grupuscles jihadistes a Síria-, sinó que va eclipsar la influència i la credibilitat de l’Aràbia Saudita.

No és la primera vegada que Qatar es veu empès al centre de l’huracà pels seus veïns, però potser aquesta és la més greu en dècades. El 1992 i el 1993 van esclatar diversos conflictes a la frontera entre Qatar i l’Aràbia Saudita, i Riad va estar implicat en el fallit contracop que el 1996 va intentar restituir al poder Khalifa bin Hamad al-Thani, l’avi de l’actual emir. La crisi més recent va tenir lloc el 2014, i la reacció va ser més moderada: l’Aràbia Saudita, Bahrain i els EAU van retirar els ambaixadors de Doha al·legant raons similars. La sang, però, no va arribar al riu, i després de notables esforços diplomàtics, Qatar es va comprometre a intervenir al Iemen i ser més vigilant en el seu suport a certs moviments islamistes. Les mesures anunciades ahir no són preocupants només des del punt de vista material, sinó també perquè els països del Golf fa dies que recorren als mitjans, i no a les cancelleries, per airejar els seus greuges.

Els incidents d’ahir no fan sinó recordar-nos que el Golf no és una entitat monolítica controlada pels saudites. Igual que el 2014, no tots els països del Golf han saltat al terreny de joc. Kuwait i Oman de moment es mantenen al marge. Tots dos, amb uns vincles històrics, estratègics i econòmics amb Teheran gens menyspreables, han moderat la relació amb la República Islàmica i han actuat de mediadors a la regió. Cap, però, té ambicions regionals ni un altaveu en forma de conglomerat periodístic.

Encara és aviat per especular sobre quines concessions esperen l’Aràbia Saudita i els seus aliats si han de permetre que passi el temporal. Mentre que un canvi en la línia editorial d’Al-Jazeera - o fins i tot el seu tancament- es perfila com una aposta segura en aquest sentit, van augmentar exponencialment els rumors que apunten a un canvi de lideratge a Qatar. Un punt d’inflexió impensable sense el suport -explícit o tàcit- dels Estats Units. Un moviment que seria digne de House of cards si no s’interposessin en el camí els interessos de Washington: la base d’Al-Udeid amb 10.000 efectius nord-americans, les grans reserves de gas i petroli, poder econòmic i una xarxa d’aliances més enllà d’Occident. Els que planejaven una tempesta perfecta poden acabar xops.