Per què és tan difícil erradicar el brot d'Ebola al Congo?

BarcelonaEl brot d'Ebola que es va declarar l'agost de l'any passat en una regió de l'est de la República Democràtica del Congo –fronterera amb Uganda pel Parc Nacional de Virunga– és lluny de remetre i ha ocasionat ja més d'un miler de morts, segons el balanç del ministeri de Salut. Es tracta de l'episodi més mortífer que pateix aquest país, precisament on va ser detectat per primer cop el 1976 pel científic Pieter Piot, i el segon després del del 2014, que va assotar tres països de l'Àfrica Occidental i va deixar 11.300 morts.

Les dades a 4 de maig xifren en 1.545 els contagiats, dels quals 1.019 han mort a causa del virus de l'Ebola, que s'encomana per contacte directe amb la pell, sang i fluids corporals infectats, ja siguin d'altres persones o animals. Segons l'OMS, més de la meitat dels afectats, el 56%, són dones i un de cada tres, el 28%, són menors de 18 anys.

Però per què costa tant aturar la propagació d'aquest brot en un país acostumat a l'Ebola que, a més, compta per primer cop amb una vacuna força eficient i que ha estat capaç d'aturar-ne ràpidament d'altres anteriorment? Al maig del mateix 2018 hi va haver un brot en una zona rural també del nord-est, i es va poder frenar tot i que es van produir una trentena de morts.

1. Conflictes armats

El nou brot s'ha iniciat a la regió de Kivu Nord, al nord-est congolès, assotada per diferents conflictes amb una multitud d'actors armats que lluiten des de fa anys per aconseguir el control de les mines de cobalt o coltan, dos elements bàsics i preuats per a la indústria tecnològica.

Hi ha desenes de milícies actives que lluiten entre elles i dificulten l'accés de material i personal mèdic a la zona afectada. De fet, els atacs contra els centres de salut són habituals i amb aquesta violència és impossible poder dur a terme els tractaments amb totes les garanties. Des del gener, s'han comptabilitzat 119 atacs contra centres mèdics, la majoria gestionats per ONGs internacionals. Metges Sense Fronteres i l'OMS han abandonat en diverses ocasions aquests punts d'atenció per evitar posar en perill el seu personal, amb el risc de deixar desemparats els afectats.

2. Mobilitat i desplaçats

Aquesta violència causa un gran nombre de desplaçats entre els civils i, per tant, que sigui gairebé impossible de controlar la cadena de contagis perquè la gent constantment s'està movent d'una banda a l'altra per protegir-se o buscar-se una manera per sobreviure. En anteriors brots, el virus havia aparegut en zones remotes i molt rurals, així que era més difícil la seva propagació i s'extingia de manera gairebé natural.

Per aturar els nous contagis, l'Ebola requereix un esforç per trencar aquestes cadenes. Així, si es detecta una persona malalta s'ha de determinar quin ha estat el seu cercle pròxim amb el qual ha pogut mantenir contacte directe per tal d'aïllar-lo i evitar-ne la propagació. El període d'incubació oscil·la entre els dos i el 21 dies, i durant aquest temps en què no apareix la simptomatologia no hi ha transmissió del virus.

3. Desconfiança

El llarg patiment que està suportant la població civil en aquesta regió castigada per misèria, violència i conflictes armats ha creat molta desconfiança cap a les institucions públiques. Un estudi de la revista mèdica 'Lancet' ha intentat posar xifres a aquests recels i després de preguntar a un miler d'habitants assenyala que el 36% no confien amb les autoritats governamentals, fet que implica que sigui difícil que la ciutadania segueixi els consells sanitaris bàsics que es donen per reduir el risc de contagis. A més, un quart dels enquestats asseguren que el virus de l'Ebola no existeix i és tan sols una excusa per desestabilitzar encara més la regió.

4. Tradicions i costums

Els usos culturals congolesos, i en general els africans, afavoreixen la propagació de l'Ebola. Per això, des del brot del 2014 a l'Àfrica Occidental els responsables sanitaris adverteixen que un 20% dels contagis es produeixen en els funerals de malalts. D'una banda, perquè és un moment on hi ha molt contacte entre familiars i amistats del difunt –que són potencials baules en la cadena de transmissió–; i, de l'altra, pel tractament del cadàver. Així que l'OMS ha elaborat un manual per a l'enterrament digne en què s'aconsella donar a la família garanties per què puguin vetllar i acomiadar-se de la persona morta amb la màxima protecció.

Tampoc ajuda la presència de policies i soldats en els centres mèdics per forjar la confiança entre els civils, que associen aquests agents com a responsables, juntament amb les milícies, de la violència sense control a la zona.