Ricard Garcia Vilanova: "S'ha demonitzat Líbia per les tortures als migrants, però les xarxes de tràfic comencen a l'Àfrica i arriben a Europa"

Ricard Garcia Vilanova (Sant Cugat, 1971) és un dels periodistes que coneix millor la Líbia post-Gaddafi. Deu anys després de la revolta que va enderrocar el dictador, el país viu immers en una guerra civil i s'ha convertit en un estat fallit on les màfies aprofiten el caos per fer negoci, també amb el tràfic de persones. Aquest divendres presenta al CCCB The Libyan Crossroads. Pasaje mortal a Europa 2010-2020, un llibre amb les fotografies que ha fet d'aquests deu anys de feina cobrint la guerra, l'infern dels migrants i també els rescats de l'Open Arms.

Què ha volgut explicar amb el llibre?

El què, el com, el quan i el perquè de tot el que passa a Líbia. Una idea clau és no demonitzar els libis: una cosa és la societat i l'altra les màfies. La immensa majoria de libis no tenen res a veure amb el tràfic de persones. Són les màfies, les que esclavitzen i torturen. Però en un país immers en la guerra i sense institucions, el context és perfecte per a les màfies. Ensenyo els centres de detenció i també els rescats de l'Open Arms, tal com es fan ara amb tot el protocol de covid. A la segona part explico la revolució, la guerra i la lluita contra l'Estat Islàmic. La tercera és sobre els països d'origen dels migrants, a l'Àfrica Central, al Magrib i al Pròxim Orient.

Són deu anys de feina a peu del canó. 

— Sí, i t'adones amb pena que les ingerències externes han fet que Líbia continuï immersa en la inestabilitat i en guerra des del 2014. I també que el problema va molt més enllà de Líbia: fa dos anys vaig assistir a la detenció d'un traficant d'origen nigerià i quedava molt clar que els tentacles de la xarxa s'estenien des de l'Àfrica fins a Europa. El sud de Líbia, on no hi ha govern ni cap autoritat, s'ha convertit en un terreny propici per a les màfies i els grups terroristes. 

¿Estem saturats d'imatges com les que fa a bord de l'Open Arms?

— Sí, és un problema. Ens movem per empatia i per proximitat, i això queda molt lluny de la nostra realitat quotidiana. A Europa no es va començar a parlar dels refugiats ni del Daeix [acrònim àrab de l'Estat Islàmic] fins que no van començar a arribar. Ara sembla que només ens importa el que passa a casa. I amb la pandèmia encara més. Tinc la sensació que ens hem replegat. 

On són els límits per retratar el patiment aliè?

— El límit és totalment subjectiu, condicionat per factors culturals, socials, religiosos i morals. El límit per a mi és quan jo no voldria ser el protagonista d'aquella imatge. 

A més de fer fotografies, també escriu.

— Perquè hi ha hagut moments que m'he trobat del tot sol i m'he vist obligat a escriure. També faig vídeos. Però tant de bo que pogués treballar només com a fotògraf, perquè no pots estar per a tot. 

Deu anys després, ¿creu que es pot donar per morta l'esperança de canvi al món àrab? 

— Hi ha un procés que va començar el 2011 i, d'una manera o altra, continuarà perquè la societat ha canviat i les noves generacions tenen unes aspiracions que no troben a la seva vida. El cas més trist és Síria o Líbia, que encara estan en guerra, però altres països van fent canvis. És un procés inacabat. Ara vaig a Síria i després vull tornar a Líbia per cobrir el desè aniversari: tot dependrà de fins a quin punt la gent estigui disposada a arriscar-se.