Alejandro Toledo: "Espero que Kuczynski pugui bastir ponts per fer del Perú un país governable"

BarcelonaDesprés d’un recompte molt lent, el conservador Pedro Pablo Kuczynski, conegut per les seves sigles PPK que corresponen al nom del seu partit, és el nou president del Perú. Per un estretíssim marge de 41.000 vots, el 50,12% dels sufragis, s’ha imposat a la populista Keiko Fujimori, la filla de l’expresident Alberto Fujimori, que compleix una condemna de 25 anys per crims de lesa humanitat.

PPK havia estat ministre de Finances en el govern d’Alejandro Toledo, que va presidir el país entre el 2001 i 2006 i que no ha aconseguit tornar a la primera fila de la política local. En les dues darreres eleccions presidencials, la candidatura de Toledo, de 70 anys, no ha passat de la primera volta. Doctor en Economia i professor de la Universitat nord-americana de Stanford, acaba de publicar 'La sociedad compartida' (Península), un assaig sobre el futur crucial de l’Amèrica Llatina.

Com veu el Perú amb aquesta diferència tan mínima entre tots dos candidats?

Resultarà un gran desafiament per a un país molt polaritzat i necessitarà una enorme capacitat política i d’esforç per fer consensos entre partits polítics, institucions i la societat civil. Keiko té una majoria àmplia al Congrés, fet que farà molt difícil la governabilitat i espero que Kuczynski, a qui conec i té un perfil tecnòcrata, tingui capacitat de bastir ponts perquè el país sigui governable en la distribució de poder entre el fujimorisme i un govern que no té majoria al Congrés.

L’electorat té poca memòria fent confiança a la filla d’un condemnat per crims tan greus?

La població del Perú és predominantment jove, amb una fràgil memòria. Però hi ha hagut enormes manifestacions contra Keiko, que va arribar a ser la primera dama del seu pare, un torturador.

I a vostè li queden ganes per continuar optant a la presidència?

Ara a mi em queda traspassar Perú Posible als joves, als quals he entrenat a la Xina o als Estats Units, perquè condueixin el partit.

En el seu llibre s’endevina un optimisme cap a la regió.

Sóc un optimista però cautelós. L’Amèrica Llatina serà el continent més prometedor del món. Tenim el 47% de l’aigua neta, el gran pulmó del món per respirar i una privilegiada biodiversitat que ens permet produir agroproductes tot l’any.

Però amb tot, viuen un gran èxode, amb milions de migrants.

Sí, som 600 milions de persones, un pèl més que la Unió Europea però 24 són fora de la regió. Homes, dones i nens amb bona capacitació, educació que fan rics altres països. Si som capaços de generar lleis de retorn ens ajudaran a ser encara més potents.

I després hi ha la violència o la pobresa.

Jo sóc un privilegiat perquè vinc de l’extrema extrema pobresa; sóc el resultat d’un error estadístic i he tret tot el suc possible per arribar on sóc. Ara vull que el meu cas s’estengui a altres pobres pobres però no perquè es produeixi un altre error sinó pel dret, i per això ens cal millorar en nutrició, educació i salut. Els candidats s’aprofiten de la pobresa del poble i els donen la canya en lloc d’ensenyar-los a pescar.

I com es poden combatre, els alts índexs de violència?

No hem aconseguit una estructura d’institucions fortes i per això el crim organitzat i el narcotràfic li ha estat fàcil infiltrar-s’hi.

Quin és el gran desafiament de la regió d’aquí al 2050?

Ens vam independitzar d’Espanya, és cert, però encara no som independents econòmicament i som massa vulnerables a les fluctuacions dels preus de les matèries primeres. Per això ens hem de diversificar, entrar en la agroindústria i les manufactures amb valor afegit, la ciència. Ens cal fer el salt de l’economia primària a la del coneixement. A més, la regió és un pol d’atracció turística i tenim milers de turistes pel Machupichu. Són activitats generadores d’ocupació.

A Veneçuela, per exemple, li està passant factura aquesta dependència del petroli.

Exacte, [Hugo] Chávez era el rei perquè el petroli estava a 120 dòlars però ara no passa dels 30 dòlars i el govern ja no té diners per regalar als pobres, a qui no va ensenyar a pescar.

Com veu la situació veneçolana?

Maduro té els seus dies comptats, cregui’m. I no caurà per protestes socials pacífiques com la que jo vaig encapçalar contra la tercera reelecció d’Alberto Fujimori el 2000, sinó per problemes econòmics. El continent té els seus vaivens i les seves pigues autoritàries impedeixen la necessària integració de la regió.

Integració a la manera de la Unió Europea?

Per què no? La nostra ha de ser molt més fàcil perquè no tenim la diferència idiomàtica ni religiosa. Tenim alguna piga autoritària que impedeix la integració però afortunadament l’autoritarisme ja no es fa amb botes militars. Hem d’anar cap a una integració llatinoamericana amb complementarietat econòmica. Tenim un continent que pot conquerir el món.