Enfonsats en el fangar que ens va deixar la invasió de l’Iraq

Periodista experta en l’Iraq i SíriaEl món sencer paga el preu de la invasió de l’Iraq, orquestrada per George W. Bush, Tony Blair i José María Aznar amb l’ajuda dels seus socis occidentals en resposta a l’11-S, malgrat que aquell atemptat mai va sortir de Bagdad.

La formidable campanya militar que va derrocar el 2003 Saddam Hussein i que va causar la mort de milers de civils va ser només l’inici de l’actual fangar: la irresponsable gestió dels invasors, que lluny de garantir la seguretat i l’estabilitat del país van optar per la submissió per les armes i la divisió sectària, va generar un rancor que avui no coneix fronteres.

Girant la vista cap a aquell Bagdad tot just envaït, la població del qual anhelava una vida millor, és impossible no lamentar les oportunitats perdudes. La primera mesura que ens van condemnar a l’actual violència va ser l’anomenada desbaasificació, o sigui el decret signat el 2003 pel procònsol nord-americà a l’Iraq, Paul Bremer, que criminalitzava la comunitat sunnita -que constitueix un 35% de la població- acusant-la de simpatitzar amb Saddam, i que establia la dissolució de les forces armades iraquianes.

Els membres de l’exèrcit, de la policia i de la resta d’organismes de seguretat es van quedar de sobte a l’atur: centenars de milers d’homes formats en l’ús de les armes van ser estigmatitzats, sense possibilitat de trobar una feina en el nou Iraq.

D’altra banda, l’ascens al poder dels partits religiosos xiïtes -amb el suport dels Estats Units, malgrat que la majoria dels seus líders havien rebut formació a l’Iran-, i el fet que aquests partits beneficiessin la seva comunitat en detriment dels sunnites, kurds o cristians, va crear el caldo de cultiu perfecte per a l’extremisme.

Els primers grups insurgents, xiïtes i sunnites, que van sorgir contra els ocupants estrangers no tenien una agenda sectària, ni cap altre interès que expulsar els invasors. Sí que la tenien, en canvi, aquells voluntaris àrabs que hi van acudir aprofitant el caos i la legitimitat que, als seus ulls, tenia la guerra santa iniciada a l’Iraq contra els Estats Units.

Al principi es comptaven per desenes, tot just centenars, però cada crim de les tropes d’ocupació atreia més i més jihadistes cap a l’Iraq: entre ells, Abu Mussab al-Zarqawi, un bel·licós jordà que anhelava liderar el moviment d’Al-Qaida al Pròxim Orient.

Al-Zarqawi va trobar l’ocasió per consagrar-se a l’Iraq durant l’assalt nord-americà contra la localitat sunnita de Fal·luja. Va ser un mes de bombardejos per terra i aire que va suposar una derrota per a Washington i una victòria per al jordà. Els sunnites de Fal·luja i de tot l’Iraq el van considerar aleshores, després de la batalla, una mena de redemptor, capaç d’expulsar els ocupants.

Al-Zarqawi, reforçat, va rebre el vistiplau d’Al-Qaida i va canviar les regles del joc: va designar als takfiri -qualsevol, musulmà o no, que no combregués amb el seu ideari extremista- com a objectiu militar, especialment la comunitat xiïta: la ferotge campanya de cotxes bomba que va llançar a tot el país va derivar en una guerra civil, que va afeblir la minoritària insurgència sunnita, desesperada per comptar amb suport extern i amb un lideratge.

Pocs s’imaginaven que serien les presons nord-americanes i iraquianes les que alimentarien les files d’Al-Zarqawi mitjançant les tortures de sunnites capturats per vincles, teòrics o reals, amb la resistència: els centres penitenciaris es van convertir en una fàbrica d’extremisme i d’odi, en què l’única esperança era la religió i la venjança.

Presons nord-americanes

Els penals van servir per organitzar els presos al voltant del radicalisme dels successors i aliats d’Al-Zarqawi, ja fossin religiosos o baasistes: el mateix Abu Baqr al-Bagdadi, actual líder de l’Estat Islàmic, va estar intern durant anys a Camp Bucca, la presó gestionada pels EUA a Bàssora, al sud de l’Iraq. No només tenien textos religiosos a la seva disposició, sinó que també gaudien de llibertat per reunir-se i organitzar la que acabaria sent la seva estratègia armada un cop van ser excarcerats.

Abu Mussab al-Zarqawi va morir en un bombardeig nord-americà el 2005, sense poder presenciar la creació del primer estat islàmic implantat a l’Iraq pels seus successors, el 2006. La dictadura de l’Estat Islàmic (EI), el nom que va acabar rebent el seu grup després de nombrosos canvis, va demostrar als sunnites iraquians quin era el veritable objectiu d’aquells jihadistes que havien acudit al seu auxili: el poder absolut en forma de califat.

Els iraquians acabarien alçant-se en armes contra l’EI, contra els seus crims, segrestos i abusos, però la bèstia tornaria anys després, alimentada pels vells greuges de l’Iraq i els nous de Síria, on un cop més una comunitat sunnita era massacrada -aquesta vegada, pel seu president- davant la indiferència d’Occident, sense que ningú acudís en la seva ajuda, excepte aquells mateixos voluntaris jihadistes, fingint una preocupació sincera i amagant, de nou, l’agenda d’odi i poder que els mou.

A Síria aquests voluntaris van aconseguir enderrocar fronteres: les regionals, escrites pels europeus, i les internacionals, mitjançant l’ajuda de llops solitaris i pertorbats de tota mena, que troben en l’EI l’excusa per justificar les seves tendències homicides d’un cap a l’altre del món.

La invasió de l’Iraq va deixar l’actual fangar que ha condemnat a l’abisme mig Pròxim Orient i enfonsa l’ànim a Occident, però els que realment paguen el preu no som els occidentals, sinó els musulmans. El 87% dels atemptats islamistes es produeixen en terres musulmanes, encara que els seus rius de sang no acaparen el mateix espai informatiu que Manchester. La nostra indiferència cap al seu patiment també alimenta el seu odi.