Encara hi ha un país que no ha registrat cap cas de covid-19

MoscouOficialment, no hi ha hagut mai cap cas de covid-19 al Turkmenistan, un país exsoviètic de sis milions d'habitants i que fa frontera amb l'Iran o l'Afganistan. No importa que faci gairebé dos anys que el món viu martiritzat per una pandèmia que continua. El país és governat pel dentista Gurbanguly Berdimuhamedow, un líder excèntric capaç de prohibir l'ús de cotxes de color fosc perquè a ell li agrada el blanc, i que presenta la manca de contagis com una victòria. El seu règim ha impulsat mesures com l'obligació de portar mascaretes –suposadament per culpa de "la pols del desert"– o les restriccions de moviment entre regions, però mai vinculant-ho amb el covid-19. Que la dictadura de Gurbanguly Berdimuhamedow sigui una de les més hermètiques del món fa que, internacionalment, molt pocs es creguin que el virus no ha traspassat les fronteres. Des de l'exili, veus opositores del règim que van haver de fugir perquè la seva vida corria perill comencen a desmuntar la utopia turcmana.

Ruslan Miatiev és un periodista d’un mitjà opositor que ara viu a l'estranger. "Tothom coneix algú que es va morir de covid al país –diu–. Hi ha tantes coses que grinyolen: és sospitós, per exemple, l’alt nombre de pneumònies i grips a 40 i 45 graus a l’estiu”. A més, explica que tenen informació que “centenars de persones han hagut de pagar suborns per poder fer-se radiografies als pulmons” als hospitals del país, que en principi es negaven a fer-ho com una manera més d'invisibilitzar la malaltia.

En aquest sentit, Slavomir Hovak, professor universitari a la Universitat Carles de Praga, sosté que hi ha dos grans motius que expliquen aquesta negació de la malaltia. El primer, a nivell intern: la propaganda del règim. "L'aurèola de líder que Gurbanguly Berdimuhamedow vol vendre d'ell mateix és tan gran que creu que necessita semblar una mena de superhome, el turcman número 1 que pot protegir els seus ciutadans fins i tot de la pandèmia”. No és nou. A la televisió estatal és habitual veure’l disparant amb armes de foc, galopant a cavall, cantant o derrapant al desert amb gran destresa. Imatges que, segons el seu imaginari, el venen com aquell home fort que els turcmans necessiten. El segon motiu és de cara a l’exterior. “Per donar la imatge d’un país estable i que pot defensar els estrangers que visitin el país”, afegeix Slavomir Hovak, tot i que l'efecte acaba sent el contrari. Al juliol, a més, el règim va acceptar un préstec del Banc Mundial per fer front a la pandèmia. Situacions similars s'han viscut a Corea del Nord, que també continua sense parlar obertament de casos de coronavirus.

Si portes barba, no entres

Mentrestant, el context global ha agreujat els problemes que ja tenia el país, com l’atur, l'aïllament internacional o la dificultat per obtenir productes bàsics com pa, ous i sucre. Accedir al Turkmenistan, de fet, és una missió gairebé impossible. Arran de la pandèmia, fins i tot la diàspora turcmana té problemes per entrar al seu país, i molts es veuen obligats a quedar-se en altres països en condició d’immigrants il·legals, ja que no poden renovar els seus documents al país d'acollida. Òbviament, sortir del país és tant o més complicat.

Accedir a terres turcmanes com a estranger és encara més complicat, i es calcula que prop del 50% de les peticions de visat es deneguen, en moltes ocasions sense donar un motiu o per causes estrambòtiques, com ara com portar barba, parlar rus o treballar en un mitjà de comunicació. En un any sense pandèmia hi entraven, de mitjana, menys turistes que a Corea del Nord.

La gran muralla digital

El país centreasiàtic és també un búnquer pel que fa a internet. La major part de les xarxes socials hi estan prohibides i pàgines com Google o YouTube hi són inaccessibles. Pocs disposen d’interne –prop d’un 30% dels habitants del país– i per poder accedir a contingut prohibit per les autoritats han de fer servir VPNs (Xarxa Privada Virtual, en anglès). Aquells que aconsegueixin entrar a internet es trobaran amb un altre obstacle: la velocitat de connexió és la més lenta de tot el món, per sobre de països com el Iemen –el país més pobre del golf Pèrsic i en guerra–, Etiòpia o Guinea Bissau. Per descarregar una pel·lícula de 5 gigues es necessitarien més de 22 hores.  

Però el Turkmenistan es manté gràcies a l’abundant gas natural que descansa a les seves entranyes, que permet al règim sobreviure i ostentar la seva fortuna amb projectes com la mateixa capital del país, tota plena de marbre blanc.