Elisa Loncón: "Em crida l'atenció que no es pugui fer un discurs en català al Parlament espanyol"

Elisa Loncón (Traiguén, Xile, 1963) és maputxe, lingüista i activista pels drets dels pobles indígenes. Des del juliol i fins fa pocs dies va ser la presidenta de la Convenció Constitucional de Xile, la institució que està redactant una nova Constitució que ha de substituir el text heretat de la dictadura de Pinochet, amb el procés obert per la revolta popular del 2017. Formada als Països Baixos i al Canadà, ha treballat a la Universitat de Santiago de Xile, i s'ha especialitzat en l'ensenyament del mapudungun. El seu discurs en la llengua originària quan va assumir la presidència de la convenció va fer la volta al món i la seva tasca –per la qual ha patit amenaces i assetjament– l'ha convertit en una de les 100 persones més influents del 2021 per a la revista Time. També Financial Times l'ha considerat una de les 25 dones més destacades de l'any al món. Aquesta setmana ha rebut el premi René Cassin de drets humans del govern basc i ha visitat Barcelona, on ha concedit aquesta entrevista a l'ARA.

¿Realment es pot acabar amb l'herència del pinochetisme a Xile?

— Res no és per sempre. És la lliçó que ens hem après els pobles. Per continuar lluitant per existir i per avançar també en les condicions de benestar que ens mereixem els éssers humans. Esclar que és possible.

Però José Antonio Kast, que reivindica Pinochet, va guanyar la primera volta. ¿N'hi ha prou amb tenir una nova Constitució per canviar un país?

— La Constitució és una part de la solució, però no resol el problema econòmic, ni el problema polític ni la crisi que tenim en els sistemes de salut. La Constitució és un marc de referència ampli que albergarà els somnis del nou Xile, però que després requereix implementació, lleis, governs, societat civil organitzada que vagin darrere d'aquest text perquè no es canviï pel que fa a les garanties de dret. I això requereix organització.

Com valoreu aquests mesos de treball de la Convenció Constitucional?

— Vam obrir la Convenció Constitucional el 4 de juliol, tenim ja 6 mesos de feina i ens en queden sis més. El 4 de juliol vinent lliurarem al poble de Xile un text: aquest és el mandat que ens van donar; que posteriorment, en dos mesos, el govern constituït ha de cridar un plebiscit de sortida a un referèndum on el vot és obligatori i on la ciutadania accepta o rebutja aquesta nova Constitució.

Quines són les bases del nou text?

— Al reglament va quedar establert que el diàleg i el procés han de ser plurinacionals, que han de ser paritaris, que han de ser descentralitzats; i que han d'incorporar la mirada dels drets de la mare terra. I tota la participació de tota mena de diversitats, incloent-hi les sexogenèriques.

Pateixen pressions?

— La convenció és un òrgan autònom, que no ha de sumar-se a la conjuntura política ni a les pressions dels grups hegemònics. Això ho protegeix el reglament i la presència dels mateixos convencionals, que venim de diferents regions, sectors socials i polítics i responem a diverses demandes. I la conjuntura política existeix, i dialoguem. És complex, perquè ens enfrontem a un Xile conservador, sobretot dels grups hegemònics, que no assumeixen els drets de les minories. Hi ha una llarga tradició en què altres decidien per nosaltres, igual que els homes decidien per les dones. Però aquesta tradició també s'ha modificat a l'empara de la mobilització social. Els processos de protesta van instaurar els drets de les dones, el discurs sobre la defensa dels territoris, el de les nacions originàries pel reconeixement de la seva condició de nació preexistent, els drets a l'educació i la sanitat públiques, les pensions, l'habitatge, els drets de les nenes. Són temes que porten anys sobre la taula i avui ja tenen un camí. És una discussió democràtica, on aspectes filosòfics arriben fins i tot a plantejar què vol dir ser xilè i que es nodreix també de visions de futur i de temes molt funcionals, com què fem amb el canvi climàtic. Són temes locals, però també comuns, com la preocupació per la plurinacionalitat, el plurilingüisme o el medi ambient. Estem a l'altura dels temps.

Xile va patir una dictadura atroç i es va convertir en un laboratori de polítiques neoliberals. ¿Aspiren ara a ser un exemple de tot al contrari?

— Només ens estem fent responsables de les cures que hem de tenir. De la nostra condició com a persones, com a dones, de la cura dels nens els drets dels quals han estat vulnerats pel sistema neoliberal. És un acte de responsabilitat social, també col·lectiva, en què responent a la crisi de la magnitud que tenim, ens reivindiquem com a éssers humans, com a eixos de canvi.

Com viu tot això la comunitat maputxe?

— Bé, el poble maputxe és un poble que mai no ha estat reconegut en cap de les Constitucions ni hem participat en la seva redacció. Des de la seva creació, l'estat de Xile va marginar i vulnerar els drets dels pobles indígenes. El 1883 es va envair el nostre territori amb la força militar, i això va portar la pobresa, la despulla territorial, cultural, lingüística dels maputxes. Avui dia la pobresa i la marginació continuen. Els diferents governs democràtics després de la dictadura sempre van prometre reconeixement constitucional i no ho van fer, ni van incorporar els drets a l'autonomia i l'autodeterminació. Ells van continuar decidint per nosaltres. És una societat colonial i patriarcal. Els maputxes i els altres pobles originaris van mantenir la seva llengua en males condicions i avui només el 10% de la població maputxe n'és parlant. Però hi ha una memòria oral mobilitzadora. Nosaltres aspirem a tenir una llengua funcional en el sistema en totes les institucions, en tots els espais de formació. Els maputxes sempre hem reivindicat la recuperació de les terres, que avui dia estan en mans d'empreses i dels colons. La nova Constitució ha de respectar els estàndards internacionals de respecte dels drets humans fonamentals i els drets col·lectius de la nació originària. I qui ha de fer garantir aquests drets? Com els exercirem? Sabem que hi ha un període posterior, que són les lleis, però abans hem de tenir a la nova Constitució els drets d'autonomia, autodeterminació, plurilingüisme, la terra i la convivència intercultural. Per això estem plantejant una Constitució plurinacional, que ens convocarà els pobles a respectar-nos, a dialogar i a estar orgullosos de tenir aquesta diversitat en aquest país que es diu Xile. Els maputxes estem apostant per una solució política que no havia existit mai.

¿Aleshores, professora, vostè confia que aquest text, tal com sortirà aprovat el 4 de juliol, serà la Constitució de Xile, sense més limitacions?

— Ho ha de ser. Ha de ser la Constitució d'aquest Xile plurinacional, paritari, descentralitzat. I amb totes les diversitats i amb tots els pobles, tots tenim unes ganes d'aquest reconeixement impressionant: Xile vol veure's reflectit i sentir-se orgullós pel que nosaltres som. La principal dificultat és el pensament polític conservador que no vol transformacions. Aquestes deu famílies que sempre van mantenir el poder a Xile, que tampoc no volen compartir el poder ni la riquesa. Són els amos del país perquè controlen tota l'economia. I dins d'això tenim el president [Sebastián Piñera]. Hi ha un obstacle aquí, que haurem d'afrontar. Hi ha un altre límit econòmic: l'economia neoliberal i els seus estralls. Moltes de les funcions públiques, molts dels serveis públics, són privats: la salut, l'educació, l'aigua... I hi ha una demanda molt sentida a la ciutadania que l'aigua torni a ser un bé comú, però ja estan venuts els drets d'aigua a les empreses. Cal arribar a un acord polític democràtic sobre com resolem aquesta privatització, que no ens garanteix la vida.

¿Com a especialista en educació intercultural bilingüe, com veieu la situació del català?

— Tant el president Pere Aragonès com l'alcaldessa Ada Colau a les seves salutacions protocol·làries van utilitzar el mapudungun. Es nota a Catalunya aquesta sensibilitat lingüística, producte d'un poble que la cultiva. Jo m'enduré aquests vídeos a les meves comunitats i els presentaré a les criatures, perquè s'adonin de com és d'important la seva llengua. També he estat al País Basc. El tema és la diglòssia: tenir una llengua amb més estatus social que una altra afecta profundament la llengua minoritzada. És un tema que sempre requereix mirades polítiques que permetin equiparar les funcions socials de la llengua. Em crida profundament l'atenció que no es pugui fer un discurs en català al Parlament espanyol. Perquè el dret lingüístic és un dret humà fonamental. La llengua ha de ser la finestra que t'obre tot espai de comunicació, i no la muralla que et tanca i t'incomunica i reprimeix l'altre. Crec que és valuosíssim que el poble de Catalunya tingui els programes educatius, i la televisió pública. I sé dels esforços que es fan pel cultiu del català. Nosaltres estem mirant amb atenció aquesta experiència. La llengua és per compartir-la, la llengua és per sentir l'altre. Perquè la llengua som nosaltres. I aquest espai vosaltres l'esteu obrint, però potser també patiu llargues tradicions conservadores, a les quals crec que els queda poc, perquè no es pot mantenir el sistema de sentir-se superior a l'altre. I que bé que estigueu oberts a rebre també pensament dels pobles indígenes de Llatinoamèrica, perquè tenim molt a parlar.