Eleccions presidencials a l’Iran: entre el desencant i els ultraconservadors

BeirutL’Iran escull aquest divendres el seu tretzè president en unes eleccions que es presenten sense gaires incògnites en els resultats, ja que, segons les enquestes i els analistes, la victòria seria per a l’ultraconservador Ibrahim Raisi. Així, Raisi, de 60 anys, substituiria l'actual president, Hassan Rouhani –que ja ha esgotat les dues legislatures– i avançaria un pas més cap al seu objectiu de convertir-se, en un futur, en líder suprem de la República Islàmica, càrrec que ara ocupa Ali Khamenei. Amb la sortida, fa dos dies, de l’excap de les negociacions nuclears Saeed Jalili de la cursa presidencial, a més de Raisi competeixen a les urnes l’excap de la Guàrdia Revolucionària Mohsen Rezaee, un candidat presidencial freqüent, i l’actual governador del banc central, Abdolnaser Hemmati, un moderat de perfil baix.

D’aquesta manera i amb la victòria de Raisi pràcticament cantada, l’única incògnita serà el nivell de participació electoral i com això afectarà l’actuació del futur president. Com apunta a l’ARA el professor Luciano Zaccara, “el que està en joc no sembla ser qui serà el pròxim president, sinó, principalment, amb quin suport popular comptarà el seu mandat”.

Segons aquest investigador del Centre d’Estudis del Golf de la Universitat de Qatar, la desqualificació de pesos pesats, entre els quals el conservador Ali Larijani, el vicepresident Eshaq Jahangiri i l’expresident Mahmud Ahmadinejad, com a mesura per aplanar el camí al lideratge de Raisi, “ha tingut com a conseqüència (en principi, no desitjada) un escàs interès per participar en les eleccions”.

Desinterès per les urnes

No obstant, assenyala Zaccara, encara que hi hagués hagut altres candidats, la participació hauria continuat sent “més baixa de l’habitual”, a causa del desinterès generalitzat dels iranians per votar, ja que “les limitacions imposades pel sistema, així com les generades per factors externs com les sancions internacionals, han reduït moltíssim el marge de maniobra dels presidents electes”. Aquesta falta d’interès en el procés electoral ja es va experimentar durant les eleccions legislatives de l’any passat, en què la participació va ser del 37% després que els partidaris de l’ala moderada s’abstinguessin com a mostra de desencant amb l’establishment iranià. Aquest mateix escenari es preveu de cara a les presidencials d’aquest divendres, en què l’abstenció es concentrarà sobretot entre la classe mitjana educada, els joves i els universitaris, explica el professor Moisés Garduño García.

“Si bé podrien votar pel reformista Hemmati, han preferit ignorar el procés com a via per manifestar el seu desencant amb el govern després de la crisi econòmica i política que s’ha experimentat des del 2017 fins ara, incloent-hi l’assassinat d’Abol Qasem Soleimani [el general de la Guàrdia Revolucionària que va morir en un atac nord-americà], el tràgic accident de l’avió d’Ukrainian Airlines [que va ser abatut “per error” per un míssil iranià quan s’enlairava a Teheran] i els múltiples casos de repressió reflectits en les protestes del 2019 i el 2020, a més de les crítiques a Hassan Rouhani [el president sortint] per la seva gestió de la crisi sanitària del covid-19”, indica Garduño, que és professor de ciències polítiques a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.

Un líder qüestionat

Però la baixa participació podria restar legitimitat al mandat de Raisi, tant a nivell intern com a l’exterior, una debilitat que podria ser utilitzada pels seus oponents. “Això no només restaria legitimitat al nou president sinó que també podria posar en dubte la seva força com a futur líder suprem, posició que Raisi ha buscat clarament ocupar al llarg de la seva trajectòria política”, assenyala Garduño.

El futur mandatari s’enfrontarà a grans desafiaments, com ara acabar amb la crisi econòmica, lluitar contra la corrupció i reprendre el diàleg amb l’administració nord-americana de Joe Biden, després del “fracàs diplomàtic” del G5+1 el 2015.

Per a això, Raisi comptarà amb el suport del líder suprem Ali Khamenei, així com de sectors vitals per a “l’estabilitat del sistema” com les Forces Al-Quds de la Guàrdia Revolucionària o l’Escola Haqani, dos actors fonamentals en el desplegament de la política exterior i de seguretat iranianes dins i fora de les seves fronteres, indica el professor. Segons ell, Raisi també podria iniciar un procés de negociació amb Biden sobre la qüestió nuclear, ja que la majoria del congrés iranià està integrada per faccions polítiques que donen suport a la seva candidatura presidencial.

Però el principal problema que haurà d’afrontar és, sens dubte, la crisi econòmica com a factor de desestabilització, com ja va passar amb els disturbis del 2019 amb la pujada del preu dels carburants a causa de la reducció dels subsidis per fer front a la crisi, “una experiència que cap govern no voldria repetir”, subratlla l’economista Bijan Khajehpour.

“La majoria de deficiències econòmiques de l’Iran són conseqüència directa d’una estructura política que obstaculitza els enfocaments tecnocràtics i aplana el camí per a decisions econòmiques i comercials polititzades, mentre que els recursos del país estan subjectes a processos continus de negociació entre grups d’interès”, sosté Khajehpour.