Unes eleccions Europees
PolitòlegItàlia celebra avui unes eleccions generals que són alhora particulars i profundament europees, en el sentit que enllacen en els seus elements essencials amb els comicis que hi ha hagut a Alemanya, a França, a Àustria i en general en tots els països europeus en els últims anys. L’escenari electoral està dominat per les forces d’arrel populista, des dels antiestablishment fins als feixistes, que han pres el tradicional protagonisme dels partits de centredreta i centreesquerra, relegats a posicions secundàries.
El domini de les forces populistes s’ha fonamentat en el protagonisme de la immigració com a tema central de la campanya electoral, instigat principalment pels antics autonomistes padans de la Lliga Nord, reconvertits en flagell de la immigració il·legal, assenyalada com la causa de tots els mals que afecten els italians. El discurs de la Lliga l’ha projectat de manera espectacular als sondejos preelectorals.
L’altra força que comparteix protagonisme amb la Lliga en aquestes eleccions és el Moviment 5 Estrelles, una força antiestablishment que va ser capaç de recollir gairebé nou milions de vots en la seva primera aparició electoral (l’any 2013) i que ara aspira, tot i que amb poques possibilitats, a convertir-se en partit de govern. Les enquestes mostren reiteradament que els exgrillini molt probablement seran la força més votada, però no la que obtindrà més escons, de manera que les seves aspiracions de formar govern podrien quedar en no res. La culpa la té la nova llei electoral -aprovada l’octubre passat amb els vots del Partit Demòcrata (PD), la Lliga Nord i Força Itàlia- que beneficia la formació de coalicions i castiga les forces que es presenten en solitari. Precisament el Moviment 5 Estrelles no ha estat capaç de formar coalició, cosa que sí que han fet tots els altres partits.
Pel que fa als partits tradicionals, la Força Itàlia de Berlusconi apareix com la gran guanyadora d’aquestes eleccions. Però és en part un miratge. Certament, la coalició de centredreta serà molt probablement la victoriosa, però no gràcies als vots de Berlusconi, sinó als vots de la Lliga. Si fem cas a les enquestes, el resultat de Força Itàlia quedarà clarament per sota de l’aconseguit fa cinc anys (va obtenir el 21,6% dels vots), malgrat l’esprint dels últims mesos. Si Berlusconi torna al Palau Chigi serà gràcies als padans, que obtindran un resultat molt similar al de Força Itàlia. L’equilibri entre els membres de la coalició de centredreta aquest cop serà molt diferent del de fa cinc anys. Aleshores, el suport al partit de Berlusconi va quintuplicar el de la Lliga.
Pel que fa a l’esquerra, la seva crisi és permanent i té arrels locals i continentals. L’afebliment del vot al Partit Demòcrata enllaça amb la davallada europea de la socialdemocràcia, visible arreu des de l’esclat de la crisi econòmica, i amb el sorgiment de forces a la seva esquerra (en aquest cas, Lliures i Iguals), com ha succeït també arreu. Però, a Itàlia, el drama de l’esquerra és digne d’una òpera (bufa) i té la seva arrel en les disputes entre les diferents faccions del PD i les diverses prima donna que competeixen pel seu lideratge. A tot això cal afegir que el candidat del PD, Matteo Renzi, va haver de renunciar al seu lloc de primer ministre després de sortir àmpliament derrotat en el referèndum que ell mateix va convocar fa menys de dos anys.