El món després de quatre anys de Trump

Enviada especial a PennsilvàniaDonald Trump ha girat com un mitjó la política exterior dels Estats Units. No només ha abandonat el multilateralisme en nom de l’“America first” i ha fet saltar pels aires tot el llegat dels seu predecessor sortint de marcs tan importants com l’Acord de París o el pacte nuclear amb l’Iran, sinó que s’ha dedicat a dinamitar totes les aliances tradicionals de Washington per flirtejar amb règims dictatorials que eren el gran enemic fins fa molt poc. Però ha sigut sobretot la incoherència el que més ha marcat la seva política exterior, amb agressius atacs públics a la Xina mentre pregonava la seva amistat amb Xi Jinping, o declarant Rússia com la principal amenaça de seguretat nacional mentre adulava Vladímir Putin, per no parlar de la seva buida història d’amor amb Kim Jong-un.

L’amenaça nuclear

Trump s’ha allunyat de la no-proliferació i el món es rearma

El New Start, el pacte antinuclear que Obama va tancar amb Rússia el 2010, expira el febrer del 2021 i el proper president haurà de decidir si el prorroga o hi posa punt final. L’administració Trump ja ha advertit que no l’accepta tal com està i que per prorrogar-lo caldria modificar-lo i fer que s’hi incorporés també la Xina, cosa a la qual s’oposen tant Moscou com Pequín. Trump va sorprendre tothom quan va abandonar l’acord nuclear sobre míssils d’abast mitjà al·legant que Rússia l’estava incomplint. Això ha permès als EUA tornar a produir míssils d’aquest tipus i no és cap secret que està modernitzant l’arsenal nuclear. Per a la Casa Blanca, però, la gran amenaça nuclear, al mateix nivell o més que Rússia, és la Xina: una gran potència nuclear sense haver signat cap dels tractats de no proliferació. Per als falcons republicans, la solució és competir-hi rearmant-se. Per als demòcrates, el camí de la no-proliferació impulsat per Obama és l’opció més racional, però en l’enrarit ambient internacional actual aquest camí sembla, cada cop més, un camp de mines.

La Xina

Pequín seguirà sent un rival sigui qui sigui el president

La guerra comercial amb Pequín s’acabarà si Joe Biden és el proper president dels Estats Units. El candidat demòcrata no dona suport al proteccionisme, però part del missatge que ha utilitzat Trump sobre una Xina que juga amb avantatge en el mercat internacional ha calat en molts electors i “molts demòcrates també l’han adoptat”, apunta Charles Shapiro, exambaixador i president del World Affairs Council a Atlanta. La Xina continua sent el principal rival econòmic dels EUA i les tensions militars en el mar de la Xina Oriental no han afluixat, tot i els tuits amistosos de Trump cap a Xi Jinping. A més, una administració Biden probablement no podria mirar a una altra banda, com ha fet Trump, pel que fa a les violacions dels drets humans que el règim xinès aplica contra els uigurs a Xinjiang. La repressió a Hong Kong, territori que perd cada cop més autonomia, i les amenaces ara més obertes de Pequín a Taiwan poden acabar obligant a intervenir Washington de forma més directa que fins ara.

Rússia

Una estratègia sense coherència cap a Rússia ha afavorit Putin

El Pentàgon situa Rússia, juntament amb la Xina, com la principal amenaça per als Estats Units. No només per les seves capacitats nuclears, també per les cibernètiques. La ingerència russa en les eleccions nord-americanes (i moltes altres) i les intrusions de hackers russos en ordinadors d’arreu del món proven que la ciberguerra no és pas ciència-ficció. Però Trump ha desafiat els seus propis serveis d’intel·ligència, que l’advertien de l’amenaça, per negar qualsevol culpabilitat de Putin.

A Trump li cauen bé els líders durs i poderosos, una inclinació inculcada pel seu pare amb la creença que mostrar debilitat o empatia et rebaixa. Però segons adverteix al seu llibre John Bolton, exassessor de seguretat del president, tant el líder rus com altres autòcrates del món han sabut explotar aquesta tendència de Trump a voler-los agradar, així com la seva tendència a deixar-se influir per l’adulació.

Corea del Nord

Els intents fallits de Trump d’endur-se un Nobel de la pau

Donald Trump ha estat el primer president dels Estats Units a mantenir no una, sinó dues cimeres (i una tercera trobada informal) amb el líder del règim dictatorial de Corea del Nord, el més hermètic del món i acusat de greus violacions dels drets humans com els camps de treball i les execucions sumàries. En el seu llibre de memòries, Bolton relata com va patir per si Trump concedia a Kim Jong-un el que volia, l’aixecament de les sancions o la retirada total de les tropes nord-americanes de Corea del Sud, a canvi de res. El llibre retrata un Trump desesperat per arrencar un acord al dictador, fos quin fos, per poder presentar-se davant del món com a gran pacificador (mereixedor d’un Nobel de la pau, segons ell mateix), sense ni tan sols conèixer bé les implicacions que tot allò podria tenir. Les dots de negociador empresarial no li van servir de res i de moment la relació amb Corea del Nord està en stand by.

L’Iran

La tensió amb el règim dels aiatol·làs està pels núvols

“Queda clar que l’Iran està més a prop avui d’aconseguir armament nuclear que no ho estava fa quatre anys”, admet Shapiro. Trump va abandonar el pacte nuclear amb l’Iran el 2018 deixant amb un pam de nas els socis europeus, que insisteixen a mantenir-lo malgrat que el règim dels aiatol·làs ja el dona per mort. La fixació de l’administració Trump amb l’enemic iranià, alineada completament amb la retòrica israeliana que presenta Teheran com el dimoni, ha comportat diversos episodis de tensió directa entre els dos països que van culminar amb l’assassinat amb un dron nord-americà del líder militar Qasem Soleimani.

Pròxim Orient

Una política pro israeliana i una traïció als kurds de Síria

El pla del gendre de Trump, Jared Kushner, per posar pau entre Israel i Palestina va fracassar, però el seu reconeixement de Jerusalem com a capital israeliana i fins i tot dels alts del Golan com a part de l’estat jueu exemplifiquen la política més obertament israeliana que ha tingut mai una administració nord-americana, cosa que no ajuda pas a rebaixar les tensions a la regió. La seva promesa de sortir de totes les guerres començant per la de Síria es va complir parcialment amb una retirada del nord del país, que va deixar abandonats els fins llavors aliats kurds, que es van quedar sols davant de la invasió turca orquestrada per Erdogan. Una traïció als seus peons sobre el terreny que molts republicans van criticar. Com també van criticar la defensa aferrissada de Trump del príncep hereu saudita tot i les proves que el vinculen a l’assassinat del periodista Jamal Khashoggi.