Ebrahim Raisi, un radical que defensava els càstigs físics i la segregació per sexes

AtenesAls seus 63 anys, el president iranià, Ebrahim Raisi, encarnava perfectament no només els ideals de la teocràcia que va crear l'aiatol·là Khomeini després de la revolució iraniana de 1979, sinó també la deriva ultraconservadora que ha experimentat el règim els últims anys. El president iranià ha mort aquest diumenge en estavellar-se l'helicòpter on viatjava "a causa del mal temps", segons expliquen els mitjans iranians. El ministre d'Exteriors del país, Hossein Amir-Abdollahian, que viatjava amb ell, també ha mort.

Raisi, un reputat teòleg ultraconservador, va ser escollit president del país el 2021, després d’haver anat pujant els diversos escalafons de poder de la jerarquia del règim, en unes polèmiques eleccions que l’oposició va boicotejar. De fet, fins i tot va sonar com a possible substitut del veterà Ali Khamenei, el Guia Suprem, la figura més poderosa del règim. 

Els seus tres anys a la presidència del país han estat sobretot marcats per la revolta popular desencadenada arran de la mort de la jove Mahsa Amini en una comissaria després de ser arrestada per no portar el hijab o vel islàmic. L’alçament va ser un dels més massius a què ha fet front el règim iranià, que va reaccionar de la mateixa manera que en anteriors desafiaments d’aquesta naturalesa: amb una forta repressió. Es calcula que almenys unes 600 persones van morir en els enfrontaments amb la policia i 20.000 més van ser arrestades, per bé que la majoria van ser posades en llibertat les setmanes o mesos posteriors. 

A nivell internacional, la seva presidència s’associa a una política de confrontació amb els EUA i de consolidació de les relacions amb diverses milícies àrabs afins al règim, la majoria de confessió musulmana xiïta, la mateixa del règim. És el cas dels houthis al Iemen i de Hezbollah al Líban. Ara bé, la milícia que ha provocat una confrontació directa, fins ara limitada, entre l’Iran i Israel és la palestina Hamàs. Arran del bombardeig del consolat iranià de Damasc per part d’Israel, que es va saldar amb la mort de diversos alts càrrecs militars iranians, el règim dels aiatol·làs va reaccionar amb un bombardeig massiu contra l’estat hebreu que va fer témer l’esclat d’una guerra regional a tot l’Orient Mitjà. 

Encara que a l’Iran l’última paraula en una decisió com aquesta correspon a Khamenei –així com les referents al programa nuclear que enutja la comunitat internacional–, la gestió de la crisi encaixa perfectament amb el tarannà de Raisi. El president pertanyia a la branca més conservadora dins del règim que s’ha imposat al sector oberturista que representaven figures com l’expresident Mohammad Khatami o el candidat perdedor de les eleccions del 2009, Mir Hussein Moussavi. De fet, bona part dels líders reformistes són a la presó o en arrest domiciliari i ja no poden presentar-se a les eleccions.

La ideologia ultraconservadora de Raisi es manifestava en la seva posició en assumptes com la segregació per sexe, que defensava amb vehemència, o l’aplicació dels càstigs físics prescrits per les interpretacions més estrictes de l’islam. Per exemple, va definir com un “honor” l’amputació d’una mà a un lladre. Així mateix, donava suport a la censura de materials considerats immorals a internet o la necessitat d’evitar la penetració a l’Iran de la cultura occidental. 

Raisi va néixer l’any 1960 a Mashad, una ciutat al nord-est del país, en el si d’una família de clergues que tindria entre els seus ancestres el profeta Mahoma. La Revolució va ser una experiència transformadora per al jove Raisi, que llavors estudiava en un seminari de la ciutat sagrada de Qom. D’acord amb la ideologia del règim, que situa al centre de l’ordenament jurídic la llei islàmica, disposava de les credencials religioses per convertir-se en jutge, i va ser nomenat en aquesta posició l’any 1981. 

Pena de mort per als dissidents

Gràcies a una ràpid ascens, pocs anys després ja ocupava la posició de mà dreta del fiscal de Teheran. Nombroses fonts vinculen Raisi amb el comitè que l’any 1988 va condemnar a la pena de mort milers de dissidents polítics, tot i que ell mai va confirmar aquest fet. La majoria pertanyien a una milícia d’extrema esquerra que intenta derrocar el règim, els Mujahidins-e-Qalq. Per aquesta raó, la seva nominació com a candidat a la presidència va ser polèmica, i figurava a la llista d’alts càrrecs del règim sancionats pels EUA per haver comès greus violacions de drets humans. 

Després de la mort de Khomeini, el nou Guia Suprem, Khamenei, el va nomenar fiscal de Teheran, un càrrec que el propulsaria després, l’any 2004, a la posició de número dos de la cúpula judicial iraniana. Considerat ja membre del cercle més proper a Khamenei, el 2017 va decidir entrar en política i es va presentar a les eleccions com a representant de l’ala més conservadora del règim. Tot i que el president Rouhani va aconseguir la reelecció amb una clara victòria, Raisi va ser capaç de passar a la segona volta i obtenir més de 15 milions de vots, un 38% del total.