L'Ebola arriba a una ciutat d'un milió d'habitants del Congo

BarcelonaDe Butembo a Goma hi ha en línia recta 200 quilòmetres, que amb autobús es recorren en més de vuit hores. És el trajecte que diumenge va fer un pastor religiós després de passar-se dies evangelitzant algunes esglésies de Butembo, en ple focus de l’actual brot d’Ebola que afecta el nord-est de la República Democràtica del Congo. Tot just baixar-ne va ser diagnosticat pel virus de les altes febres i hemorràgies internes i s’ha convertit en la primera víctima a Goma, capital de la regió de Kivu Nord densament poblada per un milió de persones, fronterera amb Ruanda i a la vora del llac Kivu. Fins ara, el virus s'havia escampat per localitats petites i molt disperses. Amb tot, no s'ha aconseguit aturar i el brot continua viu.

Aquest era un dels grans temors de les autoritats sanitàries congoleses: que l’Ebola saltés a una gran ciutat, en una regió de molta mobilitat on es fa difícil controlar els nous contagis, un aspecte bàsic per a una malaltia que s’encomana amb molta facilitat pel contacte pell amb pell i amb els fluids corporals amb càrrega viral. L’1 d’agost, d'aquí a només dues setmanes, farà exactament un any que es va declarar l’actual brot, que ha infectat 2.400 persones, 1.670 de les quals han mort, segons les últimes dades del ministeri de Sanitat.

En un comunitat, el ministeri va fer una crida a la calma i va assegurar que els 18 passatgers i el conductor de l’autobús on anava el pastor malalt estan sota vigilància mèdica, sense que hagin presentat cap símptoma de moment. L’home va passar fins a tres controls de vigilància de l’Ebola però no presentava febre i no va ser fins a la parada de Goma quan no es va trobar malament i els sanitaris que li van fer la primera atenció ja van sospitar. El pacient, de 46 anys, ha sigut traslladat fins a Butembo amb ambulància per continuar el tractament.

Goma s’ha preparat a consciència per a una hipotètica arribada del virus. Des del novembre de l’any passat el govern ha treballat amb les organitzacions internacionals per construir un sistema de prevenció o per frenar el primer impacte, valora des d’Amsterdam Melissa McRae, directora adjunta del departament mèdic de Metges Sense Fronteres (MSF), una ONG amb llarga experiència i centres propis per tractar l’Ebola. “Necessitem una col·laboració més estreta amb la comunitat per acostar els centres d’atenció i tractament”, subratlla McRae, conscient que la propagació del virus continua viva en “un escenari complex”, en una ciutat gran que és alhora un “centre de trànsit”.

Però, precisament, els equips mèdics topen amb grans dificultats per connectar amb la societat congolesa, afegeix la responsable de MSF, que en molts casos desconfien dels consells i dels serveis oferts per les autoritats públiques, perquè les forces estatals són actors de violència. No hi ajuda tampoc que la regió de Kivu Nord sigui una de les més inestables de l’Àfrica central, objecte de lluites pel territori i pels recursos miners –coltan, diamants i or, entre més– que hi ha sota terra i que han convertit la zona en un autèntic polvorí on milícies armades, paramilitars i grups terroristes volen part del pastís aprofitant l’absència d’estructures d’estat. “La gent té molts problemes i altres preocupacions” a més de l’epidèmia d’Ebola, com la mateixa supervivència i la seguretat personals, assenyala McRae.

És el desè brot d’Ebola que es detecta al Congo des del descobriment del virus en una selva del llavors Zaire, l’any 1976, i el segon des del que va assolar tres països de l’Àfrica Occidental entre el 2014 i 2016, amb més d’11.000 víctimes mortals.