Els e-mails que vénen del fred
Mai una potència estrangera havia intervingut de manera tan directa en unes eleccions nord-americanes. És el cas de la Rússia de Putin, que va piratejar els ordinadors del Partit Demòcrata i va passar després la informació a Wikileaks, que va publicant en dosis successives e-mails que desgasten els demòcrates i donen munició als republicans.
Els primers correus filtrats van provocar la dimissió al juliol de la presidenta del Comitè Nacional Demòcrata, Debbie Wasserman Schultz, perquè quedaven en evidència les maniobres d’una figura suposadament neutral per perjudicar Bernie Sanders, el gran rival de Hillary Clinton a les primàries. Posteriorment, nous e-mails que han anat apareixent han permès als republicans alimentar el seu gran argument d’una Clinton protegida per l’establishment i que rep el tracte de favor de la casta dels privilegiats.
Previsiblement el degoteig d’e-mails continuarà durant els dies que falten fins a les eleccions, però de moment l’impacte de les filtracions és inferior al que es podia esperar, perquè els correus han quedat mig tapats per un altre escàndol de proporcions més grans: el retrat de Trump com a depredador sexual que sorgeix d’un vídeo i de testimonis de les víctimes.
L’administració nord-americana està tan convençuda de la mà negra de Rússia darrere dels hackers que ha acusat oficialment Moscou, i els portaveus d’Obama han advertit que estan estudiant una “resposta proporcionada”, sense especificar si es tracta de sancions o d’accions de represàlia.
La gosadia de Rússia lliga amb l’estratègia de Vladímir Putin de recuperar per al seu país la categoria de primera potència. La que el va portar a envair Ucraïna i ocupar Crimea; a intervenir militarment a Síria al costat del règim d’Al-Assad, que els EUA i els rebels intenten derrocar; i la que el porta a una confrontació gairebé permanent amb els Estats Units al Consell de Seguretat de les Nacions Unides.
Van ser significatives les paraules del ministre rus d’Exteriors, Serguei Lavrov, quan se li va demanar, en una entrevista a la CNN, per la responsabilitat russa en el pirateig dels ordinadors del Partit Demòcrata. Va tirar d’ironia per deixar clar quin és el principal greuge de Moscou: “És afalagadora tanta atenció sobre una potència regional, que és com el president Obama ens va anomenar… Ara, als EUA tothom diu que Rússia dirigeix el debat presidencial”.
Rússia no es resigna a ser un poder regional. L’estratègia de Vladímir Putin va adreçada a recuperar per a la nova Rússia el paper central al món que va tenir la Unió Soviètica. L’estil autoritari i la popularitat de Putin entre els ciutadans russos provoquen l’admiració declarada de Trump, que l’ha lloat en múltiples ocasions, fins i tot afirmant que és molt més bon líder que el president Obama. Pot sorprendre que un candidat a la Casa Blanca parli tan bé del president rus i d’un estil de govern poc conseqüent amb el sistema democràtic i la separació de poders vigent als EUA. I l’empatia és mútua. Tot indica que Trump és el candidat favorit de Putin. A un candidat que ha posat en dubte l’OTAN, que ha criticat les sancions a Rússia, que vol establir unes noves relacions amb Moscou i que portaria els EUA per camins inestables, al Kremlin de Putin se’l rebrà sempre amb una catifa vermella.
Un antic agent del KGB intenta recuperar per a Rússia la glòria de l’antiga URSS, i ara Georges Smiley ja no està en servei actiu per desemmascarar els espies russos que vénen del fred.
