Duque, l’uribista amable a qui li agrada la màgia

BarcelonaLa d’Iván Duque ha sigut la carrera d’un velocista que ha arribat gairebé sense despentinar-se a la meta, fins i tot abans de començar la competició. Un a un, ha anat deixant enrere els rivals fins a la victòria final. Primer en les primàries del Centre Democràtic, en què es va imposar a quatre rivals després d’obtenir quatre dels sis milions de vots en joc. I finalment, i sense sorpreses, s’ha imposat en la segona volta de les presidencials.

Duque havia sigut sempre el presidenciable guanyador en totes les enquestes i sondejos, però també el que les elits econòmiques, inversors i organismes internacionals veien amb més bons ulls per mantenir Colòmbia per la ruta del capitalisme, sense ensurts ni experiments fora del carril, com podria haver intentat el candidat Petro, situat als antípodes ideològics.

A aquest advocat, de família conservadora de la qual ha heretat el cuquet o l’oportunitat política, li coincidirà la celebració dels seus 42 anys l’1 d’agost amb la mudança per traslladar-se amb la dona i tres criatures a la Casa de Nariño, la seu de la presidència de Colòmbia. Les claus de la residència i del poder les hi donarà el 7 d’agost Juan Manuel Santos, que plega amb un Nobel de la pau per haver fet callar les armes de les FARC, però amb poc predicament intern. Santos va ser el seu primer padrí, el que va confiar en un jove lletrat perquè l’assessorés quan capitanejava el ministeri d’Hisenda en el govern d’Uribe.

Però ja fa anys que aquest particular triangle es va trencar per les divergències entre Santos i Uribe, ara enemics irreconciliables. I tot i que Duque va mantenir-se fidel i al costat d’aquest últim, ha hagut de sentir retrets i recels dels uribistes més purs per aquest passat santista.

Carrera a l’exterior

Duque, format en universitats nord-americanes, ha passat gran part de la seva vida professional a Washington, on també gràcies a Santos es va traslladar per dirigir el Banc Interamericà de Desenvolupament durant la primera dècada del segle, just fins que Uribe el va cridar al seu costat per treballar al panel de l’ONU. I el 2013 l’expresident el va temptejar perquè tornés a Colòmbia a fer política. Sense experiència i amb l’únic aval del poderós Uribe, Duque va aterrar al Senat i es va situar al costat del líder del Centre Democràtic, en primera línia per a un ascens imparable. Un exministre uribista de l’ala dura es referia a Duque com “ el mozalbete inteligentón”, resumint el sentiment dels que durant anys havien estat picant pedra i ara es veien obligats a deixar pas a un nouvingut recomanat pel cap i fill d’un exministre i governador del departament d’Antioquia.

A l’inici de la llarga campanya li deien el candidat “del que digui Uribe”, una etiqueta que li ha servit per mantenir el graner de vots conservadors, i sobretot ultraconservadors, en una societat que tradicionalment ha renegat del progressisme. “Jo seré el president”, ha insistit el Duque candidat per intentar treure’s de sobre l’etiqueta d’Uribe2.0, malgrat que el seu nucli dur té pedigrí uribista.

La gran distància l’ha posada amb una qüestió sensible com són els acords de pau, que pensa mantenir però retocant-ne alguns aspectes per donar pes a les víctimes de la guerrilla. En altres punts del programa hi ha més coincidència. Duque és un business friendly disciplinat amb l’austeritat pública i les retallades, les privatitzacions i la reducció dels impostos a les grans fortunes.

En campanya va deixar-se anar fent algun truc de màgia, la seva gran afició, que cultiva des que era nen i que potser li servirà per als pròxims quatre anys, quan haurà de fer mans i mànigues per tirar endavant una economia tocada pels baixos preus de les primeres matèries i la implantació de la pau, i per buscar ritmes nous als vallenatos romàntics que guarda al seu iPod.