Les dues cares del Marroc

RabatEl règim marroquí ha mostrat sempre una gran habilitat a l’hora de vendre’s a l’exterior. En un període d’efervescència al món àrab, i amb un Occident consumit per l’amenaça jihadista, el regne alauita ha sabut projectar una imatge de modernitat, moderació i estabilitat. És a dir, el soci ideal al Nord d’Àfrica per a la Unió Europea, per bé que de tant en tant la seva obsessió pel Sàhara Occidental creï algunes crisis diplomàtiques. Tanmateix, el Marroc té una cara fosca, menys evident però tampoc realment oculta: una cara de repressió, pobresa i gran desigualtat.

Dijous passat, el Marroc va rebre les felicitacions de diversos països, com Bèlgica o els Estats Units, per l’"exitosa” organització de la seva triple cita electoral. Els observadors del Consell d’Europa en van destacar la “integritat” i “transparència”. Certament, en comparació amb el simulacre electoral a Egipte, o les opaques eleccions a Algèria, els comicis al Marroc són més creïbles.

No obstant això, alguns periodistes van denunciar una compra de vots massiva. “La compra de vots és una pràctica comuna aquí, però mai havia sigut tan descarada com ara. Fins i tot es compraven dins els col·legis”, comenta l’analista Abdessalam Benabad. A més, l’aplicació del límit de despesa electoral és molt laxa, la qual cosa afavoreix magnats com Aziz Akhannouch, guanyador de les eleccions.

Periodistes perseguits

Ara bé, el principal problema del sistema polític marroquí és la selectiva violació dels drets humans que fan les autoritats. Al regne alauita, l’oposició al règim està consentida mentre no es creuin algunes difuses línies vermelles, com han pogut comprovar diversos periodistes els últims mesos. L'últim d'ells, Omar Radi, sentenciat a la primavera a sis anys de presó per violació, espionatge i per haver rebut finançament estranger il·legal. Abans van ser condemnats els reporters Taoufik Bouachrine i Souleiman Raissouni, també per càrrecs relacionats amb delictes sexuals. Tot ells havien investigat o publicat assumptes relacionats amb la corrupció del règim.

"Els periodistes independents al país són assetjats constantment i imputats amb càrrecs absurds. Les autoritats marroquines no enganyen ningú amb aquests falsos judicis per venjança", declara Xerif Mansour, responsable per a l'Orient Mitjà i el Nord d'Àfrica del Comitè per a la Defensa dels Periodistes (CPJ), que estima que hi ha quatre periodistes entre reixes al Marroc.

Fa un temps, l'Estat solia assetjar els periodistes amb càrrecs relacionats amb activitats subversives, la qual cosa els convertia en herois. Avui en dia, en canvi, ho fa amb acusacions de tipus sexual, fet que desperta menys simpaties. "Jo crec que tenen un dossier de cadascú de nosaltres preparat, i quan creues alguna línia vermella, el treuen", explica una observadora política. El Marroc és una societat molt conservadora i el sexe fora del matrimoni està tipificat com a delicte en el Codi Penal, tot i que no se sol perseguir.

A la regió del Rif, al nord del país, la repressió ha sigut a gran escala. A finals del 2016, va esclatar un fort moviment de protesta pacífica (conegut com a Hirak) amb demandes de tipus socioeconòmic en una regió amb una forta identitat amazic i tradicionalment marginada pel poder. Les autoritats van arrestar centenars de persones –fins a 2.000, segons el Hirak–, de les quals una vintena, els principals caps del moviment, encara són a la presó condemnats per càrrecs com "sedició". "La repressió fa que no es pugui fer cap acció. El moviment només està viu a les xarxes, però sempre amb perfils anònims perquè el règim també les controla", diu l'Anuar, un activista rifeny que, com desenes d'altres, ha apostat per exiliar-se a Europa.

Ostentació i pobresa

En l'àmbit socioeconòmic, es reprodueix la dualitat del país. D'una banda, el govern presumeix de grans infraestructures amb l'objectiu de ser l'economia més dinàmica de l'Àfrica: un tren d'alta velocitat entre Tànger i Casablanca, les plantes d'energia solar més grans del continent o la construcció d'un nou port a Tànger que s'ha situat a la primera divisió del Mediterrani, competint amb els de València o Barcelona. Ara bé, aquesta pomposa realitat conviu amb els barris de barraques i la misèria en algunes zones rurals.

"El progrés econòmic ha beneficiat els rics, més que no pas els pobres o fins i tot la classe mitjana. En l'índex de desenvolupament humà de l'ONU, el Marroc és el país amb la posició més baixa entre els seus veïns del Magrib", comenta Intissar Fakir, investigadora del Middle East Institute. Aquest fet explica, per exemple, que la meitat dels joves marroquins vulguin emigrar a Europa, segons algunes enquestes, una realitat que es va fer palesa amb l'entrada a Ceuta de milers de migrants al maig. "La desigualtat al Marroc és molt gran. Algun dia la gent es cansarà i esclatarà tot", adverteix un taxista que ha boicotejat les últimes eleccions.

El règim és molt conscient d'aquestes mancances i el rei va encarregar a un grup d'experts elaborar un informe per canviar el "model de desenvolupament" vers un creixement inclusiu. Publicat recentment, el document inclou diverses mesures ambicioses, la principal de les quals és la universalització de la sanitat pública. "El Marroc ha tingut bons plans, progressistes, però el problema és la implementació i la voluntat pública d'aplicar-los", lamenta Fakir.