La dreta avança en una Amèrica Llatina en crisi

Barcelona¿El final del 2015 representarà l’acabament de la festa per a l’esquerra llatinoamericana? La regió havia aconseguit mantenir-se amb xifres positives mentre el 2008 Europa i els Estats Units s’enfonsaven en una recessió de la qual encara es llepen les ferides. Els països van driblar la crisi gràcies als alts preus a què es cotitzaven les seves riqueses (petroli, carbó, soja, coure, etc.), que van farcir de divises els pressupostos públics.

Però aquest any l’evident desacceleració de la Xina ha colpejat les arques públiques, per la frenada de les exportacions i l’abaratiment del preu de les commodities, cosa que ha obligat els governs llatinoamericans a refer els comptes, canviar prioritats i ajustar en política social. El Brasil, el motor econòmic regional, ha topat amb la realitat de la recessió, i els seus números vermells provoquen conseqüències a la regió -en especial a Mèxic i l’Argentina-, que fins i tot poden tenir la derivada d’un “impacte de lideratge regional i estabilització política”, com assenyala Francesc Badia, analista polític i director de Democracia Abierta.

Mentre les balances econòmiques eren pròsperes, el bloc d’esquerres llatinoamericà ha pogut aplicar polítiques progressistes, de distribució de riquesa i de lluita contra la pobresa o l’alfabetització. Però en aquests anys de bonança no han abordat el “mal endèmic” regional que suposa ser esclaus d’una economia extractiva i dependent de les matèries primeres. Amb la crisi, s’acaba la festa de reformes socials i la ciutadania, que fins ara estava convidada a la festa amb l’augment progressiu de la classe mitjana, ara se sent apartada i desencisada per la falta d’expectatives o defraudada perquè les promeses de més millores s’han quedat pel camí. Segons algunes enquestes, l’any 2001 la classe mitjana representava el 40% de la població i una dècada més tard ja representava poc més de la meitat.

“La crisi econòmica ha sigut el detonant dels altres canvis”, subratlla Anna Ayuso, investigadora del Cidob de Barcelona. En els últims mesos el bloc d’esquerres ha tremolat amb els resultats electorals de l’Argentina i Veneçuela, mentre que a Xile i el Brasil les presidentes han deixat enrere els bons índexs de popularitat esquitxades per la corrupció.

De Chávez a Macri

La irrupció en la política argentina de Mauricio Macri i la pèrdua de dos milions de vots per al projecte bolivarià de Nicolás Maduro, que ha perdut el control de l’Assemblea Nacional veneçolana a favor de l’aliança opositora inclinada cap a la dreta, exemplifiquen la crisi dels moviments progressistes i d’esquerres que han presidit els països de la regió, des que el 1999 Hugo Chávez va proclamar la República Bolivariana i el 2000 Xile va nomenar el seu primer president socialista en la figura de Ricardo Lagos. ¿Fi de cicle polític?

“De moment estem en un cicle de canvi que pot ser que acabi amb un canvi de cicle”, depenent de la consolidació dels canvis polítics i de com evoluciona l’economia, matisa Badia, per a qui la transició d’esquerra a dreta, de progressisme a conservadorisme, es fa lluny de moviments traumàtics. “És una alternança civilitzada, amb una dreta que ja no és antiga ni té imaginaris autoritaris”, descriu aquest analista. Per contra, entén que “es respectaran el mínim de garanties” aconseguides per l’esquerra, perquè, com puntualitza Ayuso, “els canvis socials eren millores reclamades per la ciutadania”, que “canvia el seu vot si l’economia s’erosiona però no està ideologitzada”. És a dir, cap previsió ni temor que hi hagi una involució democràtica o una pèrdua de la qualitat dels valors democràtics.

Les línies vermelles

En aquest sentit, la investigadora Ayuso apunta que les institucions regionals “ja no acceptaran cops d’estat ni autocràcies”, tot i que alerta que la recentíssima constitució del Parlament de Comunes a Veneçuela, un Congrés paral·lel per limitar el poder de la majoria parlamentària sorgida de les eleccions del desembre, suposa una prova de foc que situarà al conjunt de l’Amèrica Llatina “les línies vermelles de què és democràcia i què no ho és”.

Les classes mitjanes, segons l’especialista del Cidob, jugaran un “paper estabilitzador” perquè amb la democràcia madura s’han conscienciat de la seva força per no perdre els guanys conquerits. A Guatemala, Mèxic, Bolívia i el Brasil hi ha protestes al carrer, però és una indignació que no troba cap partit polític i que serveix per evidenciar la crisi d’un sistema que no ha emprès reformes polítiques i s’ha vist atrapat per dinàmiques “clientelars” i ha acabat podrit de corrupció i amb societats polaritzades, indica Ayuso. La investigadora augura el “ressorgiment” del lideratge indígena que ha acabat fagocitat per l’esquerra convencional. Badia apunta un altre factor que farà de vacuna contra el desmuntatge de l’incipient i feble estat del benestar. Els governs de dreta “es cuidaran prou de fer canvis que vagin en contra de la classe mitjana per por de perdre el seu suport electoral”, afirma.