La dreta desorientada
La dreta europea s’ha quedat sense factor estabilitzador. Sense Angela Merkel, la CDU alemanya comença una llarga travessia de revisió programàtica i de lideratges que pot acabar en crisi ideològica. Merkel va ser un bastió del cordó sanitari que ha aïllat la xenòfoba Alternativa per a Alemanya de qualsevol possible coalició amb els democristians. La seva successió, però, reviu la temptació permanent de desplaçar-se més a la dreta.
La democràcia cristiana és la família política conservadora que més vots ha perdut a l’Europa Occidental en les últimes dècades: ha caigut dràsticament del 25% dels vots que reunia als anys 80 al 15% d’avui dia. Segons els politòlegs Tim Bale i Cristóbal Rovira Kaltwasser, que han analitzat la crisi de la dreta tradicional, aquestes forces conservadores han acabat atrapades entre dos fenòmens que han afavorit altres moviments amb els quals es disputaven l’espai polític: els liberals, d’una banda, i la dreta radical, de l’altra.
Els canvis socioeconòmics i culturals han promogut, alhora, una “revolució silenciosa” en favor de valors liberals i una “contrarevolució” que s’oposa a aquest discurs multicultural, i que s’ha traduït en un enduriment polític i retòric contra la immigració.
La línia divisòria entre les dretes tradicionals i les dretes radicals, però, és cada cop més difusa. Només cal recordar una entrevista concedida per Matteo Salvini a El País al maig en què assegurava que tenia “moltes afinitats amb el Partit Popular d’Ayuso”.
A Itàlia la dreta tradicional ja és irrellevant. Tot l’espai se’l disputen la Lliga de Salvini -que ara juga a la moderació des del govern d’unitat nacional de Mario Draghi-, la formació ultra Germans d’Itàlia liderada per Giorgia Meloni -que ha explotat la seva estratègia d’oposició fins a avançar Salvini en les enquestes de popularitat-, i la nova resurrecció de Silvio Berlusconi i l’espai de Força Itàlia, que manté una certa representació territorial. És l’enèsim intent de rehabilitació del Cavaliere, ara amb l’aspiració de substituir Sergio Mattarella a la presidència de la República.
La democràcia cristiana es desdibuixa. A Hongria, l’extrema dreta del Jobbik ha anat virant cap al centre, buscant aliances amb l’oposició, al mateix ritme que el Fidesz de Viktor Orbán -ja oficialment fora del PPE- es desplaçava cap a la dreta més autoritària i il·liberal.
Radicalització a la dreta tradicional francesa
La campanya electoral francesa per les presidencials del pròxim abril és l’últim exemple d’aquesta desorientació que inunda la dreta tradicional quan se sent empesa a ampliar la bossa de vots.
El procés d’elecció de la candidata dels Republicans (el partit de Nicolas Sarkozy), Valerie Pécresse, líder de la regió de París, ha estat una escenificació contínua de la radicalització que viu la dreta tradicional francesa: amb l’exnegociador de la UE per l’acord del Brexit, el moderat Michel Barnier, apuntant-se a discutir la primacia del dret comunitari en matèria d’immigració; l’aspirant més radical, Éric Ciotti, mostrant-se disposat a pactar amb l’extrema dreta; o la mateixa Pécresse traient-se de la màniga una polèmica proposta per “diferenciar” les sentències judicials segons territoris, de manera que les penes siguin més o menys severes en funció del lloc on es cometen els delictes.
Amb la irrupció del xenòfob Éric Zemmour a la campanya -en competició alhora amb el gaullisme i amb Marine Le Pen-, el risc de contagi extremista es multiplica.
Mentre les dretes radicals a França, Itàlia o els Països Baixos entren en lluites internes per disputar-se l’hegemonia, el foc amic entre ultres fereix de mort una democràcia cristiana en crisi permanent. El discurs reaccionari segueix guanyant adeptes.