Dos populistes aspiren a ser investits primer ministre d’Itàlia
Luigi Di Maio i Matteo Salvini són els candidats a encapçalar l’executiu
RomaEuropa es va llevar ahir tremolant. Els resultats de les eleccions italianes van revelar el triomf dels partits més antieuropeistes del panorama italià: el Moviment 5 Estrelles (M5E) es va confirmar com la primera formació en nombre de vots, mentre que la Lliga, el partit xenòfob i anteriorment secessionista liderat per Matteo Salvini, es va convertir en el nou centredreta d’Itàlia, enterrant definitivament Silvio Berlusconi.
El Moviment 5 Estrelles es va consagrar com la força majoritària al sud del país. Un triomf “històric” per al partit i per al seu líder, Luigi Di Maio (Avellino, 1986), que en només cinc anys va passar de ser un estudiant universitari que es guanyava la vida amb feines precàries a convertir-se en el vicepresident de la Cambra de Diputats més jove de la història d’Itàlia, i ara, en possible candidat a primer ministre.
Luigi Di Maio va arribar a la política seduït pel missatge del còmic Beppe Grillo, fundador del Moviment 5 Estrelles al costat del desaparegut empresari milanès Gianroberto Casaleggio, que al crit d’“Obrirem el Parlament com una llauna de tonyina” va irrompre en la política italiana ja fa deu anys.
“Ara toca governar”
El líder grillino va néixer a Pomigliano d’Arco, una petita localitat industrial als afores de Nàpols, fill d’un petit empresari exmilitant del partit Moviment Social Italià, hereus del feixisme, i una professora simpatitzant d’esquerres. Va començar a estudiar enginyeria i dret a la universitat però mai les va acabar. El 2010 es va presentar com a candidat a les eleccions municipals de la seva ciutat però amb prou feines va obtenir 59 vots. Però dos anys més tard va aconseguir un escó al Parlament gràcies als 189 suports que va obtenir en una votació interna. I el 2013 es va convertir en el vicepresident de la Cambra dels Diputats més jove de la història d’Itàlia.
Al setembre Di Maio es va convertir en el líder de la formació després de guanyar unes primàries virtuals sense rivals de pes i amb alta abstenció que van celebrar a través d’internet. La sortida d’escena del còmic, que just un mes abans de les eleccions va decidir retirar-se de la política per tornar als escenaris, va atorgar al jove Di Maio tot el poder del partit. Massa, segons els seus crítics, que l’acusen de ser el responsable d’haver transformat un moviment ciutadà en un partit personalista. Ell és el responsable de la metamorfosi del partit, que ha abandonat la protesta a les places per les reunions amb líders polítics i econòmics a Washington o Londres. “El temps de l’oposició s’acaba aquí -va dir durant la campanya electoral-. Ara toca governar”.
Enemic dels immigrants
El viatge de l’altre gran vencedor de les eleccions italianes, Matteo Salvini, és precisament l’oposat. Des que va assumir el lideratge de la Lliga Nord el 2013, Salvini ha radicalitzat el seu discurs. Els enemics que la nova Lliga -que va esborrar fins i tot el “Nord” del seu nom- vol abatre ja no són els terrone (els italians del sud considerats mandrosos i barruts) sinó aquells que arriben a Itàlia en pastera i parlen una llengua estrangera. La batalla és a Europa i els seus millors aliats són el Front Nacional de Marine Le Pen i els ultradretans Viktor Orbán i Geert Wilders.
L’hereu d’Umberto Bossi, l’històric fundador de la Lliga Nord, fa 17 anys que defensa la secessió dels territoris del nord d’Itàlia. Fill d’un oficinista i una mestressa de casa, Salvini va començar a estudiar història a la Universitat de Milà mentre treballava en un fast food, però va abandonar la universitat abans de llicenciar-se. El 1993 va ser escollit regidor a l’Ajuntament de Milà i un any més tard es va convertir en líder del Moviment dels Joves Padans, el corrent comunista i més radical de la formació. Des del 2004 és eurodiputat al Parlament Europeu en el grup dels euroescèptics.
Geni del màrqueting i del populisme, que defensa orgullós, sap millor que ningú com fer que el seu missatge arribi als votants, com quan el 2009 va proposar destinar alguns vagons del metro de Milà a ciutadans italians i dones exclusivament per defensar-los de la “invasió” dels immigrants. O quan va llançar diversos ous contra el llavors primer ministre, Massimo D’Alema. Una entremaliadura que li va costar una condemna de 30 dies de presó.