El centre Yarl’s Wood és prou conegut al Regne Unit per la seva brutalitat. L’any 2015 un documental de Channel 4, enregistrat d’amagat per un equip de reporters de la cadena, va mostrar el comportament inhumà amb què el personal tractava les internes. Insults com “putes negres”, amenaces d’humiliació sexual i, fins i tot, falta d’atenció mèdica durant moltes hores a una dona que presentava un embaràs problemàtic van ser alguns dels exemples. Tot plegat es va saldar amb l’acomiadament de sis treballadors. Però la companyia que controla la institució, Serco, ha continuat obtenint contractes de l’estat en àmbits com la sanitat, el transport, la construcció i la seguretat. També s’hi va denunciar treball esclau. Les internes han de fer feines contractades per Serco a l’administració. La retribució és d’una lliura (1,13 euros) l’hora. El salari mínim al Regne Unit supera les 7 lliures (7,88 euros). La vaga de les dones en lluita també és laboral.
Vaga de fam de dones en un centre de detenció del Regne Unit
Les immigrants denuncien abusos i confinaments arbitraris de forma indefinida
LondresEl 21 de febrer, 120 dones del centre de detenció d’immigrants de Yarl’s Wood, a 125 quilòmetres al nord de Londres, van començar una vaga de fam i de feina, en lluita pels seus drets més elementals. Dinou dies després que comencés la protesta, “es calcula que en queden divuit i, òbviament, estan molt febles”, apunta Samantha Hudson en conversa telefònica amb l’ARA. Hudson és una de les portaveus de l’organització humanitària britànica Women for Refugee Women, que denuncia la indefensió en què es troben les més de 400 internes del centre.
Arran de la protesta, el 2 de març el ministeri de l’Interior va lliurar a les dones que feien vaga una carta amenaçant-les amb un procediment de deportació ràpid si continuaven negant-se a ingerir aliments. De fet, segons Hudson, des que el govern va començar a enviar les notificacions s’ha expulsat del país un nombre indeterminat de dones recluses del país per la via expeditiva. “És impossible tenir-ne una dada exacta pel secret que envolta aquestes operacions”. L’empresa de serveis Serco gestiona Yarl’s Wood, així com cinc presons privades al Regne Unit.
Legalment, les internes en llocs com Yarl’s Wood -al Regne Unit hi ha onze centres d’aquesta mena- poden estar privades de llibertat indefinidament, tot i que un informe del Parlament aconsellava un màxim de 28 dies, mentre les peticions d’asil o els recursos contra una decisió ja presa es resolien. Malgrat això, la reclusió s’allarga durant mesos o fins i tot anys. És el cas d’una ciutadana de Namíbia, Mabel Gawanas, de 42 anys, que en fa tres que està tancada al centre.
El Regne Unit, de fet, és l’únic país de la Unió Europea que permet el confinament sense límit de temps.“Les internes no tenen accés a internet ni a xarxes socials, comparteixen habitacions molt petites, se les pot aïllar en altres d’individuals i les vistes judicials per recórrer i intentar quedar en llibertat són arbitràries”, detalla Hudson respecte a la situació que es viu a Yarl’s Wood.
Durant els primers dies de la vaga de fam, el conflicte no va captar pràcticament l’atenció de cap mitjà d’informació del Regne Unit. Fins a la intervenció, la setmana passada, de la diputada laborista i ministra de l’Interior a l’ombra, Diane Abott, que es va entrevistar amb algunes de les vaguistes i va alçar la veu a la Cambra dels Comuns per denunciar la situació.
Dimarts passat la col·lega de partit Jess Phillips va explicitar, també al Parlament, la perversió d’un sistema “que tanca al centre de detenció d’immigrants una dona que va trucar a la policia perquè el seu exmarit l’amenaçava de mort”. L’única forma de protegir-la va ser dur-la a Yarl’s Wood. La víctima d’un delicte es convertia així en una captiva més.
“És una situació habitual -explica la portaveu de Women for Refugee Women, Samantha Hudson-. Tenim estadístiques que demostren que més del 70% de les dones que hi ha, o que han passat per Yarl’s Wood, han patit tota mena de violència, especialment sexual. Per tant, se’ls infligeix un doble càstig. Se les priva de llibertat a més de tot el que ja han patit”.
Impotència contra el sistema
Les històries que recull l’organització Women for Refugee Women són brutals. Per exemple, la d’una noia d’Uganda (Afiya és el nom fals que dona l’entitat per protegir-ne la identitat), lesbiana, que va ser obligada a casar-se als 17 anys. Durant nou anys va ser sistemàticament apallissada i violada pel marit, i agredida per la comunitat on vivia. A Uganda l’homosexualitat és il·legal. Va poder fugir de la casa del marit i cinc mesos després una ONG britànica la va ajudar a arribar al Regne Unit, on va demanar asil. Mentre la seva situació es resolia, va viure a Londres gairebé un any fins que fa cinc mesos va ser detinguda i portada a Yarl’s Wood. Es va rebutjar la seva petició d’asil amb l’argument que la noia no podia demostrar la seva condició d’homosexual. El cas està en revisió. “Si torna a Uganda, la seva vida corre perill”, assegura Hudson. És només un exemple.
