La dona que ha de trobar 100.000 desapareguts
El gran obstacle per fer justícia és obtenir la informació dels que s’han de buscar
BarcelonaLuz Marina Monzón dirigeix des de fa un any la Unitat de Recerca de Persones Donades per Desaparegudes, un organisme extrajudicial que té un nom tan llarg com la tasca que l’espera per fer justícia als milers de desapareguts que ha deixat el conflicte entre el govern de Colòmbia i les FARC. Els desapareguts d’aquesta guerra de mig segle són, segons aquesta advocada, “la gran Ventafocs” dels acords de pau. Primer, perquè no es veuen i són fàcils d’amagar; i després, perquè a les famílies sovint els fa por denunciar les desaparicions per “l’estigma social” de ser assenyalats i acusats de pertànyer al mateix bàndol. Encara ara, quan la pau i els punts dels acords del 2016 comencen a implementar-se, els processos són molt lents i falta un canvi de consciència per acabar amb la “solitud” dels que busquen.
La Unitat té per davant un mandat de 20 anys, un període llarg però que a Monzón se li fa curt perquè gairebé han de començar des de zero, malgrat que els primers desapareguts daten dels inicis del conflicte, cap al 1958. Aquesta advocada, que porta mitja vida dedicada a la defensa dels drets humans, ha visitat Barcelona convidada per l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament en una gira que la va portar a Berlín i Madrid buscant la complicitat internacional. El nou president de Colòmbia, Iván Duque, ha assumit a contracor els acord impulsats pel seu predecessor, Juan Manuel Santos, a qui l’aposta per negociar amb la guerrilla i pacificar el país li va valer el Nobel de la pau.
Segrestats i reclutats
Encara ara es fa difícil xifrar la magnitud de la qüestió. Segons un recompte del 2016, pel cap baix hi ha unes 100.000 persones de qui s’ha perdut el rastre, però és una dada aproximada, que inclou els que van ser segrestats o reclutats a la força pels diferents actors violents involucrats en el conflicte: estat, paramilitars i guerrilla. “No tots estan morts perquè encara pot haver-hi gent retinguda contra la seva voluntat”, admet la directora de la Unitat.
Llavors ¿per on comença la seva feina? “Per consolidar la informació”, respon Monzón, que considera que “no s’han de cometre els mateixos errors” del passat, en què ni s’ha donat resposta als familiars ni, encara menys, justícia i, per contra, s’ha deixat “dolor, patiment i desconfiança”. Aquesta advocada assegura que ha de fer esforços per explicar que ni ella ni el seu equip tenen res a veure amb el televisiu CSI, i que el trajecte per arribar a rastrejar les restes òssies i comparar mostres biològiques té abans moltes parades. Abans d’obrir les fosses que hi ha -no existeix ni un mapa ni un registre-, cal saber on buscar i a qui es busca.
“No podem treure cadàvers de les fosses sense saber qui són ni amuntegar-los sense identificar per tenir les famílies esperant notícies i amb falses esperances”, subratlla Luz Marina Monzón. Així, el gran “desafiament” és recopilar informació, detalls de quan i on van desaparèixer.
Aquesta tasca també implica anar sovint a convèncer moltes famílies que poden guardar certa recança de donar dades, de reconèixer que tenen un detingut entre els seus. Se’ls ha de remarcar que tot el procés és “confidencial” i que tampoc els cal anar als jutjats, perquè la Unitat no es marca l’objectiu d’obrir judicis contra els responsables, sinó que només vol posar nom i cognoms a cossos: identificació per tancar el llarg dol de les famílies, resumeix l’especialista.
El fet que el conflicte s’allargués durant cinc dècades complica la recerca, perquè a cada època de la desaparició “hi ha uns actors responsables i escenaris” diferents a partir dels quals s’ha de començar a buscar. Militars, paramilitars o guerrilla han fet servir diferents tècniques “per fer desaparèixer”: llançar els cossos a fosses o als rius, per exemple. Fosses comunes o individuals. Per això la Unitat apel·la als grups violents perquè aportin dades i llocs on s’abandonaven els cossos. No tothom està responent de la mateixa manera, indica Monzón, que subratlla que els paramilitars són els més reticents a compartir l’exercici de memòria per por de represàlies judicials, mentre que, per contra, els exguerrillers sí que estan col·laborant.
El govern de Duque, el delfí del president Uribe, la bèstia negra del procés de pau, no ha revertit políticament els acords, blindats constitucionalment, però ha reduït els pressupostos. A la Unitat li ha retallat el 32% del que s’havia compromès a aportar-hi.
