Diversitats que fan nosa a Putin
Del Tatarstan se’n parla poc. I probablement és la República de la Federació Russa que més pateix el nacionalisme rus en el vessant lingüístic. Al Tatarstan conviuen un milió i mig de russoparlants amb set milions de tàtars. Es tracta de la segona comunitat cultural de Rússia i el règim de Vladímir Putin la veu i la viu com una anomalia en els seus plans d’hegemonia. La vigilància de sempre ha mutat en repressió des que l’estiu passat el Kremlin va posar l’ensenyament de les anomenades “llengües maternes” sota control de la fiscalia general de l’estat, que, d’entrada, va obligar les escoles a ensenyar el tàtar de manera voluntària, i sempre amb autorització escrita de les famílies i durant un màxim de dues hores diàries. El daltabaix escolar, especialment a Kazan, la capital, s’ha traduït amb un 50% de professors de tàtar acomiadats. Però desobeir la fiscalia podria representar per a les escoles posar-se a frec del Codi Penal. El relat oficial del Kremlin és que es tracta de garantir que l’ensenyament de les “llengües de les nacionalitats” no interfereixi en l’estatus de llengua del rus, l’aprenentatge del qual considera un dret i una obligació. I és començant per la llengua tàtara que el putinisme vol desposseir les minories nacionals dels seus drets lingüístics i culturals, aconseguits després de dècades de persecució sota la Unió Soviètica.
Al Kremlin no volen sentir parlar de llengües nacionals amb dret de cooficialitat. I Putin mateix ho ha advertit amb contundència: “Obligar una persona a estudiar una llengua que no és la seva materna és intolerable. Però també és intolerable disminuir el nivell d’ensenyament del rus”. Nacionalisme lingüístic en estat pur, doncs, per al qual tot el que és considerat aliè a les essències russes té tots els números per ser vigilat: una mena d’enemic interior que cal anar exterminant. De la mateixa manera que aquells estats independents, no pas russos però sí exsoviètics, amb nuclis importants de població russa estan cada cop més en el punt de mira de Moscou.
De Minsk a Chisinau
De víctimes quasi irrecuperables, com ara Bielorrúsia, se’n parla encara menys que del Tatarstan. El dia que va rebre el premi Nobel de literatura per la seva obra, tota escrita en rus, Svetlana Aleksiévitx no es va estar de dir que la seva llengua pròpia, el bielorús, li havia estat robada. L’erosió ja venia d’abans del bolxevisme, però Lenin, Stalin i Khrusxov van acabar de fer la feina de substitució de la llengua pròpia pel rus a les zones urbanes, especialment a Minsk, la capital. Oficialment, el 72% de la població coneix l’idioma del país però només l’utilitza l’11%. Una altra manera de barrar el pas a llengües que “competeixen” amb el rus en països exsoviètics com el Tadjikistan ha estat pressionar el govern satèl·lit perquè imposi que la llengua pròpia, el tadjik, d’origen persa, sigui escrita com el rus, amb alfabet ciríl·lic. Un experiment que ja s’havia fet en temps soviètics a Moldàvia, la república resultant de l’annexió de la Bessaràbia romanesa arran del pacte Molotov-Ribbentrop el 1939. Un cop imposada una narrativa deformadora dels vincles històrics i lingüístics amb Romania, el Kremlin hi afegiria la regió russa de Transnístria per acabar de trastocar l’imaginari territorial. Es va impedir que a la llengua se li digués romanès i se li va dir moldau. I vas ser escrit obligatòriament amb caràcters ciríl·lics fins a l’ensorrament de l’URSS.