El dilema de mantenir viu el chavisme

Professor de La Universitat de Salamanca i analista del CidobHugo Chávez va ser un personatge de llarg recorregut en la política veneçolana. Es va donar a conèixer l'any 1989 arran dels aldarulls -coneguts com el caracazo - que van assolar la capital a conseqüència de l'aplicació d'un paquet de mesures recomanades pel Fons Monetari Internacional, que suposaven una pujada de preus dels productes de primera necessitat.

Posteriorment, Chávez va liderar un intent colpista l'any 1992 contra els "polítics tradicionals" i el "règim", que es caracteritzava per un bipartidisme clientelar. Aquest intent de cop d'estat el portaria a la presó, però també el llançaria a la fama. Una fama que va saber capitalitzar el 1999 en unes eleccions presidencials que va guanyar. Des de llavors Chávez es va convertir en l'home fort del país, la figura que va aglutinar el Partit Socialista Unit de Veneçuela, i en un personatge omnipresent en tota l'esfera internacional.

¿Què va significar l'arribada de Chávez al poder? La veritat és que moltes coses, i força van ser inesperades. Quan tothom pensava que els projectes de caràcter populista havien desaparegut, Hugo Chávez els va reactivar en l'àmbit domèstic i també internacional i va encapçalar un nou moviment, batejat com a "socialisme del segle XXI" i seguit després per líders com el bolivià Evo Morales i l'equatorià Rafael Correa.

Voluntat inclusiva

Pel que fa a la política interna aquest projecte va articular-se en tres estratègies: la creació d'un discurs basat en la polarització social, una intensa personalització de la política i la voluntat d'incloure en aquesta esfera política sectors que abans n'estaven fora i eren ignorats pel poder.

De les dues primeres estratègies se n'ha parlat molt, però de la tercera -que és vital per entendre la durada del mandat de Chávez- una mica menys. ¿Què vol dir incloure grans sectors de la població que estaven ignorats? Significa oferir serveis de salut, educació i protecció social i també organització (i interlocució) política a través de sindicats, cooperatives i del partit oficial.

És obvi que aquest projecte hauria estat impossible si el govern veneçolà no hagués tingut la gran quantitat de recursos que suposa tenir el control de les rendes del petroli, però també cal adonar-se que els governs anteriors a Chávez tenien els mateixos recursos i mai van fer cap esforç per atendre les demandes de les persones amb més necessitats. És per això que molts veneçolans que pertanyen als sectors populars creuen que, per primera vegada al seu país, hi va haver un dirigent que els va tenir en compte, i que va destinar una part de les riqueses del petroli als desheretats.

Els interrogants de la continuïtat

Amb tot, aquestes tres estratègies deixen passius. La polarització social no és un bon auguri a mitjà i llarg termini si es vol construir un projecte polític estable, i la personalització (com és obvi) té el límit de la presència física del líder i, sobretot, la dificultat de traslladar el carisma a una altra persona o institució ara que el líder és mort.

Finalment, el problema de l'estratègia d'inclusió social del chavisme és la manera en què es va implementar, ja que tots els serveis que es van crear no es van oferir a través de consolidar l'administració de l'estat (reforçant així la seva estructura) sinó a través d'òrgans descentralitzats i dependents de la presidència -les anomenades misiones - i, per tant, no hi ha certesa de la seva institucionalitat i continuïtat més enllà de Chávez.

L'altre àmbit polític que cal avaluar del llegat de Chávez és el de la política exterior, que té dos eixos crucials. D'una banda, el de la política econòmica. I de l'altra, l'enfrontament amb els Estats Units i la voluntat de crear un pol contrahegemònic internacional.

Del primer cal dir que quan tothom creia que a l'Amèrica Llatina la presència de l'estat en l'economia estava de retirada, Chávez va tornar a posar-la al centre del debat. Arran d'això va canviar la dinàmica de la política econòmica de la regió, sense la qual no s'entén el procés polític de l'Equador o de Bolívia, ni tampoc el projecte de Lula da Silva al Brasil o el dels Kirchner a l'Argentina.

Del segon eix cal destacar la voluntat de reptar els Estats Units un cop acabada la Guerra Freda donant un suport clar al govern exhaust de Cuba, construint organitzacions internacionals de cooperació alternatives (com l'Alba i la Unasur) i, sobretot, emprant les tribunes internacionals -com l'Assemblea de les Nacions Unides- per denunciar un imperialisme argumentant que encara fa "tuf de sofre".

Òbviament es podria escriure molt més del llegat d'aquests catorze anys de Chávez al poder veneçolà, però si se n'ha de fer un balanç breu diria que es tracta d'un llegat que no és ni blanc (com prediquen els seus seguidors) ni negre (com denuncien els seus detractors), encara que sí que és més consistent i perdurable del que molts van imaginar quan, l'any 1999, va arribar al poder. El que no és tan evident és si aquest projecte té recorregut després que ahir el vicepresident, Nicolás Maduro, anunciés la mort del comandante.