Els horrors de la guerra de Síria, amb ulls de criatura

Barcelona“Esperem que Síria torni a ser com en els vells temps”. Semblen paraules d'un avi, però les ha escrit la Sidra, una nena de 7 anys. És el desig d’algú que s’ha passat més de mitja vida entre la guerra i l’exili: els "vells temps" queden lluny. El missatge ha arribat Barcelona a través del projecte Betmanna, impulsat per la psicòloga Elisa Marvena Sanz, que organitza tallers per als infants refugiats sirians a Reyhanli (Turquia), el Caire (Egipte) Irbid i Amman (Jordània).

“Quan els proposes una activitat juguen i riuen, però en acabar els torna aquella mirada trista, perduda”, explica Marvena. “De vegades es mostren agressius entre ells, o veus nanos de 12 anys plorant per qualsevol caprici, com ho faria un nen petit. Són criatures que han viscut moltes coses terribles i les treuen com poden. Intentem que ho expressin a través dels dibuixos, el teatre o la fotografia, perquè exterioritzar un sentiment que tens a dins és una manera de processar-lo. Però amb això no n'hi ha prou, el que necessiten és recuperar l'estabilitat a les seves vides”.

La Iamama ha volgut dibuixar casa seva a Síria en una carta que envia a nens de Barcelona, dins l’intercanvi que els proposa el projecte. Com els grans, han vist com la seva vida quedava aturada, entre parèntesis, a l'espera de poder tornar a casa. “Això és casa meva a Síria, espero que pugueu venir a visitar-nos quan torneu”, escriu la nena. Molts dels seus dibuixos parlen del mateix, com si casa seva encara hi fos. “Soc el Saleh, de Síria. Us desitjo una vida feliç: aquest era el nostre cotxe, només us el volia ensenyar”, escriu un altre nen de 12 anys refugiat a Irbid. També dibuixen bombardejos, fusells, cossos a terra ensangonats, barrils de dinamita, ganivets. En alguns dels seus treballs, però, torna a treure al nas el món de les criatures: flors, serpentines de colors, vestits de princesa.

Escuts del Barça i bombes

Són petits però saben bé per què pateix el seu poble i de la mateixa manera que canten les cançons revolucionàries i dibuixen banderes de tres estrelles, el símbol de la lluita contra la dictadura, denuncien els barrils de dinamita del règim de Baixar al-Assad. “Estimem els nens de tot el món: gràcies per preocupar-vos per la nostra revolució”, diu una altra carta, amb un gran escut del Barça dibuixat amb tot detall. El Mohamed, de 7 anys, fa la seva pròpia lectura geopolítica des de Reyhanli: sobre un mapa de Síria ha dibuixat Al-Assad massacrant la gent, els països àrabs mirant cap a l'altra banda i Erdogan, el president truc, acollint-los.

Quatre de cada deu refugiats són criatures de menys d'11 anys

El 40% dels 4,4 milions de refugiats desplaçats per al guerra de Síria són criatures menors d’11 anys. La majoria viu en camps de refugiats com el de Zaatari, a Jordània, on intenten començar una nova vida. Les seves condicions materials estan relativament garantides, però l'accés a l'educació i a la sanitat és limitat. I els pocs recursos que els organismes internacionals destinen a gestionar la crisi se centren en l'alimentació i l'allotjament. “No es fa cap mena d'atenció psicològica, i sabem que el que han viscut aquests nens marcarà per sempre les seves vides”, apunta la psicòloga, que també és activista del moviment Solidaritat Global amb la revolució siriana. Fora dels camps oficials, hi ha refugiats en campaments espontanis i altres que viuen a les ciutats, molts dels quals no poden anar a l'escola.

“Els nens es passen el dia avorrits en una casa atapeïda, amb el pes d'una vida trencada. Sovint el pare ha mort i les mares estan afectades psicòlògicament i no tenen la paciència que cal per educar un fill. Però els que poden anar a l'escola treuen molt bones notes, perquè els sirians donen molta importància a l'educació”, afegeix Sanz. Un terç de la població refugiada són famílies monoparentals. El seu futur és més incert cada dia que passa: “I a mesura que la guerra i l'exili s'allarguen, els refugiats són cada cop més vulnerables. Els estalvis s'esgoten, les xarxes de suport es desgasten, les comunitats d'acollida es fan més hostils i els governs restringeixen més les ajudes”.