GUINEA EQUATORIAL
Internacional02/07/2018

El dibuixant que es va atrevir a fer caricatures d’Obiang

Ramón Esono, alliberat recentment, prepara una novel·la gràfica sobre la brutalitat del règim

Marta Rodríguez
i Marta Rodríguez

BarcelonaRamón Nsé Esono, “el fill del Tomás que sap dibuixar”, parla mentre improvisa el perfil d’un nas ample amb uns ulls petits tancats per unes ulleres en una llibreta de fulls quadriculats. És la primera caricatura que fa del dictador equatoguineà Teodoro Obiang des que va sortir de la presó de Malabo, al mes de març. Esono va complir els 40 tancat a Black Beach, una de les presons amb pitjors condicions del món, on el van tancar el setembre del 2017 acusat de blanqueig i falsificació de moneda. El van detenir quan sortia d’un restaurant de la capital amb dos amics espanyols, un dels quals era diplomàtic, una companyia que segurament va facilitar que el seu cas tingués un fort ressò internacional i que el règim se sentís pressionat i l’acabés alliberant. “Ha sigut un procés absurd perquè l’acusació no s’aguantava per enlloc i ningú se l’ha cregut”, afirma.

Inscriu-te a la newsletter Trump ha evolucionatEl que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

La relació d’Esono amb el vell Obiang ve de lluny. Esono tenia 21 anys quan l’opositor CPDS li va demanar una caricatura del dictador per al diari oficial del partit, La Verdad. El jove, un autodidacta de família ben connectada amb el règim -el seu pare havia sigut ministre-, s’hi va avenir perquè ja llavors, diu, volia acabar amb el règim. En aquella ocasió el dibuix va sortir sense firmar per a disgust d’Esono, partidari de donar la cara, però recorda que pocs van dubtar de la seva autoria. La cosa no va passar d’allà i Esono es va continuar guanyant la vida dibuixant i il·lustrant per a particulars i organitzacions internacionals. Però el règim ja el va posar en el radar. “Amb aquell dibuix em vaig iniciar en la rebel·lia”, explica en una terrassa del barri barceloní de Sant Antoni, on passa uns dies. La política, continua, li ha interessat gairebé des que a l’adolescència va veure les tímides protestes estudiantils o la formació dels primers partits polítics, la qual cosa li va servir per entendre que la dictadura no era tan plàcida com li havien fet creure. “Com a africà, m’imagino que em trobo amb un lleó en meitat de la sabana fa 2.000 anys i ja sé que contra un lleó no podré córrer, així que per evolucionar només em queda la rebel·lia. Llavors em dic: «OK, lleó, em mataràs, però avui mataràs un home». No és qüestió de ser més o menys valent sinó de ser-hi”, afirma mentre avança en la caricatura d’Obiang que il·lustra la pàgina.

Cargando
No hay anuncios

Esono va marxar de Guinea fa una dècada i, contràriament al que es podria sospitar, la seva no és una història d’exili ni persecució. El jove va decidir acompanyar la seva dona, d’Ontinyent, i amb la filla en comú es van instal·lar al Paraguai. La distància física, però, no va fer que perdés el contacte amb els moviments opositors. “Som dibuixants, escriptors, músics, bloguers...”, explica, i assenyala que se sent captivat per la força de la joventut africana a l’hora de reclamar més llibertat i uns altres models polítics i econòmics que els heretats de les descolonitzacions. Des de l’estranger, i amb l’ajuda de l’ONG nord-americana-equatoguineana EGJustice, va publicar el 2014 la novel·la gràfica La pesadilla de Obi, on, amb un segon artista de qui no apareix el nom, destripava la figura d’Obiang posant-lo en la tessitura de passar penúries i misèries per tirar endavant, res a veure amb el tren de vida que duen els Obiang. La novel·la és ara de culte, i hi ha “500 o 600 exemplars amagats”.

Cargando
No hay anuncios

Feia una dècada que Esono no trepitjava Guinea Equatorial, però necessitava renovar el passaport, així que, tot que coneixia els riscos que prenia, va tornar a Malabo l’any passat. Al cap de pocs dies, uns agents el van detenir acusant-lo de blanqueig i falsificació, malgrat que en l’interrogatori, afirma, estaven més interessats en les caricatures que en els possibles delictes que li atribuïen. Oficialment, però, no el van acusar d’injúries a Obiang perquè “el règim juga a fer-se passar per una democràcia” i, com que és un dibuixant conegut fora de les seves fronteres, hauria sigut un cas amb massa ressò internacional que el règim volia evitar. Amb tot, el van tancar a la presó de Black Beach, on “la tortura i els abusos estan a l’ordre del dia”, malgrat que afirma que a ell no es van atrevir a tocar-lo. “El règim comet un error enviant-me allà”, afirma amb un mig somriure. En captiveri, el caricaturista passa el temps dibuixant el que veu per denunciar els horrors, i amb l’ajuda de les seves germanes aconsegueix treure uns 300 dibuixos, la base de la novel·la que prepara amb la llibreria Altaïr de Barcelona. “La mala fama de la presó és merescuda”, sosté, i explica que és el regne de la denigració i la humiliació cap a delinqüents, presos polítics, militars acusats de colpistes o innocents com ell. Diu que els 700 presoners seran els que avalin el que explicarà gràficament, el patiment dels reclusos i la brutalitat d’un règim que, com el de Franco, passa “del boom del petroli”, que va fer enriquir les elits, a una “ dictablanda ”. El dibuixant, que es va iniciar amb Mortadelo y Filemón i Zipi y Zape, admet que mentre Obiang estigui viu -l’any que ve celebrarà que porta 40 dels seus 77 anys al poder- es fa difícil una transició guanyant a les urnes. Guinea munta eleccions sense oposició i Obiang s’imposa de manera aclaparadora, així que l’oportunitat potser s’haurà d’esperar encara uns anys. Esono adverteix que Guinea és “la petita Espanya negra” que s’emmiralla en alguns aspectes en l’antiga colònia, motiu pel qual els Obiang intentaran deixar el relleu lligat amb el fill Teodorín, perseguit judicialment a París. No obstant això, el país ha de solucionar les disputes familiars entre bubis i fangs -el llinatge d’Obiang i d’Esono-, i el dibuixant subratlla que el canvi real arribarà si els polítics connecten amb els joves, crescuts amb Obiang com a únic referent però amb ànsies de matar el pare i entrar al segle XXI.