“Cada dia morien dues persones més a la pastera”

BarcelonaMar Mediterrani, fa només dues setmanes. “Primer es va acabar la gasolina, després l’aigua, després el menjar. Vam veure alguns vaixells passar, fins i tot algun helicòpter. Cridàvem desesperadament: «Ajuda!», «Ajuda!», però no ens veia ningú. Vam haver de començar a beure aigua del mar. Després de cinc dies, dues persones van morir. A partir de llavors, cada dia morien dues persones més”. Qui parla és Mohammed Adam Oga, l’únic supervivent d’un grup de quinze persones que l’1 d’agost van sortir amb una pastera des de la costa líbia destí Europa.

Com en tants altres casos en aquests últims anys, la gasolina es va acabar i l’embarcació -precària i sobrecarregada- es va quedar a la deriva. Ningú d’ells sabia exactament per on quedava Malta, el destí que els traficants els havien indicat després de pagar 700 dòlars per cap per tenir un lloc al vaixell. “Feia moltíssima calor i els cadàvers es van començar a podrir [inclòs el d’una dona embarassada]. No vam tenir més remei que tirar-los al mar”, confessa el Mohamed en declaracions al diari Times of Malta.

Va arribar un moment que a bord de la pastera només hi quedaven ell, originari d’Etiòpia, i l’Ismail, un noi de vint anys procedent d’Eritrea. El seu estat de salut era crític i gairebé no tenien forces per parlar. “Un dia, ell [l’Ismail] em va dir que havia arribat la nostra hora. Em deia que era el nostre torn, que ara moriríem junts. I jo no volia morir”, recorda l’home, que té 38 anys. L’Ismail va acabar morint, deshidratat com la resta. El Mohamed va perdre part del coneixement i no recorda el moment en què -onze dies després d’estar a la deriva- un helicòpter de l’armada maltesa els va localitzar i el va rescatar. La foto mostra just aquest instant.

Des de fa gairebé una setmana està ingressat a l’Hospital Mater Dei de La Valletta, la capital maltesa, on va ser traslladat d’urgència per una deshidratació severa. “Déu em va enviar l’helicòpter maltès per salvar-me. És un miracle”, assegurava durant l’entrevista amb el Times of Malta, en què recalcava que havia hagut de marxar d’Etiòpia perquè volien convertir-lo en combatent del Front d’Alliberament Oromo -una organització independentista del país que lluita per l’autodetermionació del poble oromo-. “Molts amics meus també van fugir.

Ens vam proposar arribar algun dia a Europa, per anar a viure a Alemanya i començar una vida millor”, recordava. Ara només dona gràcies al cel per haver sobreviscut.

La frontera més mortífera

El testimoni del Mohamed recorda per què el mar Mediterrani s’ha convertit en la frontera més mortífera del món. Diverses organitzacions a favor dels drets humans fa temps que denuncien que, des del 2014, gairebé 20.000 persones migrades han perdut la vida mentre intentaven travessar el Mediterrani. Ara, des de principis d’any, se n’han registrat gairebé 900. El degoteig no s’atura. Malgrat tot.

Però quan es parla de cadàvers al mar s’ha de tenir en compte que les morts registrades són només una part del total, de la xifra real. Moltes altres persones moren en silenci: s’ofeguen i, com que no queda cap supervivent, els seus cossos mai passen a ser comptabilitzats enlloc. Hauria pogut passar amb el cas del Mohamed, si no fos perquè ell va acabar sobrevivint in extremis.