Les deu paradoxes de Kim Jong-un
L’hereu de la dinastia roja compleix deu anys al capdavant de Corea del Nord
Si és cert que Kim Jong-un té 37 anys –és un càlcul extraoficial, la seva biografia és secret d’estat–, el líder de Corea del Nord ja porta més d’una quarta part de la seva vida manant. Al tron de l’única dinastia comunista de la història va arribar-hi precipitadament, el 17 de desembre del 2011, arran de la sobtada mort del seu pare, Kim Jong Il. Deu anys després, l’hereu roig ha consolidat el seu poder en un mandat farcit de paradoxes.
La primera: malgrat haver-se educat a Europa, Kim Jong-un ha desmentit aquells que confiaven en una obertura política. Durant els quatre anys que va estudiar en un institut suís, va desenvolupar una apassionada fal·lera pel bàsquet, però no pas per les democràcies occidentals. Ha convidat cinc cops a Pyongyang una excèntrica llegenda de la NBA com Dennis Rodman, però políticament no ha afluixat cap dels cargols que sustenten el règim fundat el 1945 pel seu avi Kim Il Sung, sota l’empara de Stalin.
Segona: per garantir-se una autoritat sense tuteles i un culte exclusiu, ha desfermat sonades purgues familiars. El 2013 va fer executar per “traïció” un pes pesant com el seu oncle Jang Song Thaek. Encara més fosques són les circumstàncies en què va morir Kim Jong Nam, germanastre del líder, enverinat en un aeroport de Malàisia el 2017. En canvi, ha promogut la seva germana petita, Kim Yo Jong, a llocs clau en l’escalafó.
Tercera: tot i ser un país econòmicament devastat per l’aïllament internacional, les sancions i la ineficiència, s’ha refermat com a potència nuclear. Amb Kim Jong-un s’han fet quatre assajos nuclears, que han motivat més sancions i condemnes, i això condueix a la quarta paradoxa: el risc real d’una guerra nuclear el 2016 va quedar de cop i volta conjurat dos anys més tard, amb la històrica encaixada de mans entre Donald Trump i Kim Jong-un a Singapur. L’escena de cordialitat es va repetir el 2019, quan per primer cop un president nord-americà va creuar simbòlicament cap al nord la frontera entre les dues Corees. Tot i això, d'aquestes converses no n'ha sortit cap procés efectiu de desnuclearització. Pyongyang no vol desprendre’s d’una capacitat de dissuasió que el blinda.
La cinquena paradoxa va lligada a aquesta tossuderia. Malgrat les sancions que llasten la seva economia, Corea del Nord manté la inversió militar i encara es permet el luxe de construir nous barris de gratacels a la capital. D’on surten els diners? L’ONU va detectar 300 milions de dòlars en criptomonedes robats a través de ciberatacs. Amb el tràfic d’armes, el règim també trenca l’embargament. Però sense la seva relació privilegiada amb la Xina difícilment sobreviuria. I aquí ve la sisena paradoxa. Tot i que Kim Jong-un es nega a emmirallar-se en el model xinès –partit únic, economia liberalitzada–, sí que s’aferra a Pequín. I, per als xinesos, Corea del Nord és un soci incòmode i eixelebrat, però li fa de tap per mantenir ben lluny les bases nord-americanes a Corea del Sud. L’interès és mutu.
Si amb el veí xinès el tracte segueix sent càlid, amb l’etern enemic del sud hi ha hagut moments de tot. Setena paradoxa: quan la península coreana semblava al caire de la guerra, un gir diplomàtic va permetre rebaixar la tensió. Les fatxenderies van deixar pas a les bones paraules i, en un gest sense precedents, Kim Jong-un va enviar la seva germana a la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics d’Hivern de 2018 a Corea del Sud.
Vuitena: ser el cap d’estat més jove del planeta no li ha estalviat problemes de salut. El secretisme nacional impedeix saber-ne més, però a les cancelleries estrangeres especulen amb presumptes mals cardíacs derivats de l’obesitat. Fa un any, en plena pandèmia i després de sis mesos absent d’actes públics, un mitjà de Hong Kong va anunciar la seva mort. Era fals. Ara bé, com ha afectat allà el covid?
La novena és que el país ha quedat segellat per evitar que hi penetri el virus –oficialment, zero contagis en dos anys– i l’economia se n’ha ressentit. Però Kim Jong-un, en part, n’ha tret rèdit: més control, el flux de desertors ha minvat i la comunitat internacional, per raons humanitàries, sembla més laxa amb les restriccions.
I la paradoxa final, per als qui es pregunten quan s’ensorrarà el règim: després de patir un esgarrifós període de fam als 90 i haver-se’n refet només a mitges, ja sense el ventall d’aliats de què disposava durant la Guerra Freda, el sistema més extemporani del món no tan sols segueix bategant, sinó que ja supera els 74 anys de vida de l’experiment soviètic. I no hi ha indicis de col·lapse imminent.