Deu activistes rifenys tancats al CIE de Barcelona

Al-Hoceima (Marroc)A finals de l’agost el Said (nom fictici) va decidir que ja en tenia prou. Fill de camperols -el més gran de vuit germans d’una família humil dels afores d’Al-Hoceima-, no podia suportar més la hogra, com es coneix al Marroc la humiliació de la gent senzilla per part de l’Estat. La seva mare explica que treballava de cambrer i que, des dels 17 anys, participava en les protestes del moviment popular del Hiraq. El van detenir i es va passar tres mesos a la presó. El seu pare s’hi va estar un mes, tot i que està malalt. Tampoc estava disposat a fer el servei militar obligatori, que el rei Mohamed VI va recuperar aquest estiu. El jove, que ara té 20 anys, va comprar una barca amb un grup d’amics i van posar rumb a les costes andaluses. Parlem per telèfon amb la seva mare, que demana no ser identificada per por a patir represàlies, i no pot contenir les llàgrimes: “Sisplau, no deixeu que l’enviïn al Marroc: aquí l’empresonaran i li faran mal”. La dona diu que ha rebut la visita de la policia i que ja pateix per si s’enduen el seu segon fill al servei militar.

A la pastera hi viatjaven 21 homes d’entre 20 i 38 anys: la policia els va detenir i tres van ser empresonats acusats de conduir la barca. La resta van ser tancats al Centre d’Internament d’Estrangers d’Almeria. Com que el centre està ple, el 2 de setembre els van traslladar al de la Zona Franca de Barcelona, mentre les autoritats espanyoles decidien si els deportaven al Marroc. Set dels activistes han estat posats en llibertat i els altres deu continuen pendents de si les autoritats espanyoles admeten les seves peticions d’asil.

Des de la Comissió de Barcelona de suport al moviment popular del Rif -que han pogut visitar els activistes al centre d’internament-, asseguren que tots ells van participar en les protestes del moviment Hiraq entre l’octubre del 2016 i l’abril del 2017. “Tots eren companys: hi ha estudiants, treballadors i camperols, i són de la mateixa zona. Tots han estat detinguts, alguns empresonats i n’hi ha que han patit tortures”, apunta un membre del comitè.

David Aranda, advocat d’alguns dels internats, explica que als que han estat posats en llibertat els han admès a tràmit la petició d’asil. El procediment és llarg perquè el sistema d’asil d’Espanya -que fins ara no estava a les principals rutes migratòries cap a Europa- està col·lapsat des de fa anys. Però un cop les sol·licituds són presentades, els afectats no poden ser retornats mentre es decideix el seu cas. Els expedients triguen entre dos i tres anys a resoldre’s.

Relacions Espanya-Marroc

“El cas és complicat perquè Espanya col·labora amb el Marroc per contenir la immigració a la frontera sud. És incoherent que aleshores reconegui els marroquins que fugen com a refugiats polítics, per molt que tinguin motius objectius per justificar que són perseguits”, apunta l’advocat. De fet, només hi ha dos precedents d’activistes del Hiraq als quals Espanya hagi concedit protecció internacional: són dos rifenys que van demanar asil a Ceuta i a Melilla respectivament.

No van tenir la mateixa sort el Soufyan i l’Emad, que al juliol van ser deportats des del CIE d’Aluche de Madrid cap a Melilla i entregats al Marroc, després que el govern espanyol va rebutjar les seves sol·licituds d’asil. Havien estat onze dies en vaga de fam. Van advertir a Eldiario.es que si els retornaven al Marroc els esperaven “tortures i violacions”.