Ruanda s'ofereix a acollir 30.000 migrants de Líbia

BarcelonaAmb els migrants africans atrapats a Líbia omplint portades de diaris arreu del món i la situació dels refugiats a les fronteres de tot el continent en un punt crític, els estats africans i els de la Unió Europea han pitjat l’accelerador per trobar una solució a la crisi.

D’una banda, un pla aprovat a la reunió celebrada a la Costa d’Ivori dimecres passat entre la Unió Africana i la UE preveu promoure inversions i crèdits als països d’origen per evitar que els joves africans emigrin. O cosa que és el mateix, impedir que vinguin a Europa. Quid pro quo.

De l’altra, els estats africans i europeus inclouen els anomenats “retorns voluntaris”, que es complementarien amb el compromís de tots els estats implicats a lluitar contra les màfies i el tràfic il·legal de persones.

Dit i fet, la mateixa setmana passada un grup de 150 migrants van tornar des de Líbia fins a la Costa d’Ivori i 250 camerunesos van fer el mateix cap al seu país. Països com França, Alemanya i el Marroc, per la seva banda, es van mostrar disposats a noliejar avions que viatgessin a Líbia per tornar els migrants als seus països d’origen.

Però si hi ha un país que ha apostat fort per les reubicacions ha sigut Ruanda. Aquest petit país centreafricà, amb uns 12 milions d’habitants, s’ha ofert a acollir 30.000 refugiats. “Estem discutint com podem acollir els migrants presoners a Líbia, però creiem que podrem portar-ne 30.000”, va dir dimecres la ministra d’Afers Estrangers ruandesa, Louise Mushikiwabo.

No és la primera vegada que Ruanda s’ofereix a acollir migrants. La setmana passada, diversos mitjans van revelar un acord entre Israel i Ruanda per rebre 10.000 asilats a canvi d’un pagament d’uns 5.000 dòlars per deportat. El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, va anunciar el 19 de novembre la intenció del seu govern de deportar 40.000 africans amb el seu consentiment o sense.

Segons l’ACNUR, l’agència de les Nacions Unides per als refugiats, es tractaria de la totalitat d’asilats en territori israelià, la majoria dels quals són eritreus (27.500) i sudanesos (7.800). En total, doncs, Ruanda s’hauria compromès a rebre 40.000 persones en els pròxims mesos. Més de quinze vegades el nombre de refugiats que ha acollit Espanya des de l’esclat de la crisi migratòria.

Amb una densitat de població de 420 habitants per quilòmetre quadrat -el doble que Catalunya-, Ruanda no seria, sobre el paper, el millor país per acollir tants asilats. Quin podria ser, doncs, l’interès per fer-ho? Segons l’oposició al president Paul Kagame, l’home fort del país des dels anys 90, a més de les contrapartides econòmiques hi hauria interessos racials.

El pes del genocidi dels hutus contra els tutsis de l’any 1994 encara pesa al país i els contraris al govern de Kagame, principalment hutus a l’exili, llegeixen en l’oferta del president tutsi un intent per assegurar-se partidaris. Als seus ulls, els 40.000 nigerians, sudanesos, eritreus o guineans que podrien arribar a Ruanda donarien suport cegament al govern de Kagame. I atès que els tutsis segueixen sent la minoria al país, això li seria molt útil.

Cert o no, cap país a l’Àfrica o Europa s’ha proposat acollir un grup tan gran de refugiats africans. Ruanda, amb les seves mancances democràtiques i de drets humans, té un creixement anual del PIB superior a la mitjana africana i està considerat el país més segur del continent i un dels menys corruptes.

Incentius per als repatriaments

Els estats europeus i africans han demostrat estar disposats a gratar-se la butxaca per retornar els migrants que ho vulguin als seus països. El Pla Àfrica, en vigor des del setembre i finançat per la UE, compta amb una dotació inicial de 4.100 milions d’euros per facilitar préstecs i l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM) ja fa temps que finança les reubicacions.

El programa de l’OIM s’aplica només a aquells migrants que acceptin ser repatriats i ofereix assistència sanitària i psicosocial en arribar als països d’origen, aigua i menjar, i uns cinquanta euros per pagar el transport cap als seus pobles. A més, esclar, del vol xàrter que els portaria a casa. Des de començaments d’any, més de 12.000 migrants en ruta cap a Europa que havien quedat atrapats a Líbia han tornat voluntàriament als seus països. La majoria provenien de Nigèria (4.074), Guinea (1.588) i Gàmbia (1.321). El 2016, l’OIM va ajudar a tornar als seus països en total prop de 100.000 migrants. Un 40% més que l’any anterior.

Un tema a part són els refugiats que no poden tornar als seus països a causa de la guerra o la persecució. D’aquests casos, l’ACNUR n’ha detectat almenys 44.000 només a Líbia, i des de l’11 de novembre ha posat en marxa un operatiu per treure’ls del país. Segons Louise Donovan, portaveu de l’ACNUR, França ha promès 3.000 places.

Amb tot, el flux migratori i de refugiats no s’atura, i es repeteix en altres punts d’accés a Europa: Tunísia, el Marroc, les illes Canàries, Lampedusa... El govern libi ha informat d’almenys 42 camps amb migrants al seu territori. Entre 400.000 i 700.000 persones en total. Moltes més de les que es proposa acollir, i moltes menys de les que hi ha als confins del Vell Continent.