Després del 'no', Colòmbia ha de superar l'abisme

Professor de Relacions Internacionals de la UABSorpresa total: victòria del 'no' al referèndum de Colòmbia, per 60.000 vots. I una xifra de participació que permet interpretacions: important, 13 milions de vots (37% cens), en termes de referèndums i plebiscits, amb una abstenció del 63%, la més alta en 22 anys tenint en compte totes les conteses electorals. Territorialment, el resultat donarà per fer anàlisis detallades: victòria del 'sí' a totes les grans ciutats, llevat de Medellín; victòria aclaparadora a les poblacions més victimitzades; resultat desigual als territoris que han patit la guerra (guanya el 'sí' a Putumayo, Chocó, Guaviare, Cauca, Amazones.. i el 'no' a Antioquia, Caquetà, Meta...).

Una derrota dura per al govern i per a la coalició que ha defensat el 'sí', i també per a la comunitat internacional, que li ha donat suport clar; derrota també, i incertesa, per a les FARC; reforçament del Centro Democrático; lideratge indiscutible d'Uribe i el seu cercle; guanys per als conservadors dissidents (Pastrana, Ramírez) i per a l’exprocurador Ordóñez. És a dir, les presidencials passades i futures han pesat molt i pesen encara: s’ha votat en clau de “tercera” volta presidencial, i ara l’agenda futura, confosa com veurem, està marcada per les presidencials del 2018.

Qui ha guanyat i què pot passar

Entre els guanyadors, a part dels partits i els polítics ja esmentats, cal citar també la mateixa idea de democràcia participativa i la salut democràtica, introduïda a la Constitució de 1991. Un cop més –encara que dolgui, i molt- els electors han estat determinants i sobirans, malgrat els aparells. A mitjà i llarg termini és una bona notícia. No tan bona és l’impacte que el fet tindrà en les màquines de guerra, en la concepció clàssica de la seguretat i els sectors conservadors de les forces de seguretat, en el reforçament dels terratinents i les elits extractives tradicionals, en les bandes criminals (atès que de moment les forces de seguretat no podran concentrar-se només a perseguir-les) i, per últim, l'altra guerrilla, l’ELN, amb les negociacions pendents de començar.

Desconcert, la tònica dominant

El desconcert és gran. La bona notícia és que les declaracions de les FARC, de Santos i d’Uribe coincideixen en la necessitat de mantenir l’alto el foc. No hi ha implementació del que s'ha acordat, tot i que Uribe ha demanat a les FARC que vagin cap a les zones de concentració, ni retorn a les hostilitats. A més, Uribe i Santos han coincidit en la necessitat d’un diàleg i d'un pacte. De fet, avui mateix el president ha convocat tots els partits polítics per engegar un diàleg.

Si se supera el tacticisme, jurídicament només hi ha dues vies, no incompatibles: “renegociar”, potser aprofitant la mesa amb ELN que s’esperava que s’anunciés aviat, i convocar, donat el bloqueig i el risc, una constituent. La incertesa i la inacció poden dur a l’abisme. Tot recordant el principi d'esperança de Bloch, en els moments més difícils de la fràgil existència humana sol sorgir alguna llum. Esperem que l’abisme del retorn a la guerra generi noves solucions.