Desirée Bela-Lobedde: “Igual que diem on són les dones em pregunto on són els negres”

BarcelonaNascuda i criada a Vilanova i la Geltrú, Desirée Bela-Lobedde encara sent en carn pròpia el racisme de la societat, poc acostumada a tenir referents de persones racialitzades, com ella. Bloguera amb el nom de La Negra Flor, activista estètica, antiracista i feminista, fa poc va publicar Ser mujer negra en España, vivències en primera persona i sense més filtre que la seva memòria.

Com és ser negra?

Un repte, perquè has de convèncer algú que qüestiona la teva identitat. Com quan un desconegut es creu en el dret de tocar-te els cabells perquè té curiositat, sense importar-li que està envaint el teu espai íntim. Pregunta-m’ho primer.

L’insulten pel carrer?

Ara ja no passa. Als 90 sí que la gent et feia comentaris, però ara no. Haurem d’estar atents a veure què passa amb l’augment de la ultradreta.

Ja no és exòtica i és més normal.

Sempre ho he sigut, de normal.

Perdoni, deu ser molt molest sentir aquesta expressió.

Sí que ho és, però encara ho és més quan els hi dius i et diuen allò de “Dona, això sempre s’ha dit, és una manera de dir, no t’ho prenguis així”. Això nega la meva experiència i em nega el dret d’ofendre’m.

Ha patit discriminació?

Em considero una privilegiada perquè treballo a l’administració pública i no tinc problemes per guanyar-me la vida, però que no em passi a mi no vol dir que no els passi als altres. Al meu voltant tinc gent negra que sí que n’ha patit.

Quants cops ha de sentir que parla bé el català?

Moltíssims. O canvien al castellà encara que jo els parli en català.

Vivim en una societat racista?

¿Tu creus que vivim en una societat masclista? Sempre comparo el racisme i el masclisme perquè no són una qüestió individual, com sovint haig de sentir, sinó que són una estructura que ens travessa, que heretem d’un país que en el passat va colonitzar.

No ajuda que no hi hagi referents a les teles ni als diaris, ni que jo només la truqui per parlar de negres.

Cert, però em pregunto si no és una absència de referents intencionada. Ens estem preguntant amb raó on són les dones als espais de poder, i jo em pregunto on són els negres que han protagonitzat fets històrics, els mestres, els inventors...

Al llibre diu que l’institut va ser el moment més dur.

Sí, va ser el moment en què sentia comentaris, que percebia que havia d’encaixar en els estereotips que la gent tenia dels negres.

Dels negres d’Àfrica?

Sí, i dels afroamericans. Mil cops haig de dir que no soc afroamericana. La gent, per no utilitzar la paraula negre fa servir aquest eufemisme i la caga.