El desgel cubà es consolida

WashingtonEloy Hernández esperava pacient ahir a Washington, sota un sol de justícia, la consagració del desgel entre els Estats Units i Cuba amb la reobertura de les seves ambaixades. Aquest cubà de 83 anys, assegut en una cadira i recolzat en un bastó, s’havia vestit amb una camisa d’un blanc impecable i un barret de palla per presenciar la hissada de la bandera tricolor cubana davant la mansió que, fins ahir, havia funcionat com a oficina d’interessos de Cuba. Ara, després de més de 50 anys de tensions i hostilitats, ja ha recuperat el rang d’ambaixada.

“Estic content amb aquesta decisió. Crec que ara es presentaran noves oportunitats per a Cuba”, assegurava Hernández, que va deixar el seu país natal fa 33 anys. S’estava al costat d’una bastida habilitada per a les càmeres de televisió i d’una multitud de ciutadans que no es volien perdre el gest més visible del restabliment de les relacions entre l’Havana i Washington.

Entre els assistens a l’acte hi havia defensors i detractors del règim castrista. Un grup de llatins -alguns del Salvador- cridaven amb pancartes contra l’embargament cubà: “Salsa sí, bloqueig no”. Fran Calazón, un cubà fill d’un espanyol que va abandonar el seu país amb la seva família quan tenia 15 anys, contestava els seus crits amb to irònic: “Visca la dictadura, visca Hitler”.

“Això no és l’ambaixada dels cubans, és la casa dels Castro a Washington”, es queixava Calazón, que considera que la decisió del president nord-americà, Barack Obama, de restablir les relacions amb Cuba és “un gran error”. “No hi ha hagut negociacions, només concessions. Els Castro seguiran colpejant la població”, va afirmar després d’explicar que ell va ser víctima de la repressió del règim. “Els meus pares van decidir marxar quan em van venir a busca a casa perquè havia criticat el comunisme a l’escola”, deia, i tot seguit va afegir: “Ni els nens estan fora de perill a Cuba”.

Les veus com les de Calazón, però, eren minoritàries ahir davant de la ja ambaixada de Cuba als Estats Units. Alguns nord-americans també s’hi van acostar per celebrar el desgel cubà i per demanar la fi tant de la prohibició per viatjar a Cuba com del bloqueig econòmic contra l’illa caribenya.

Milagros García mirava somrient com onejava la bandera cubana a la ciutat que la va acollir el 1962, un any després que Cuba i els Estats Units trenquessin relacions. “Jo sóc filla d’un revolucionari. El meu pare, Felipe García Villamil, que va lluitar al costat de Fidel, em va enviar als Estats Units quan tenia 16 anys perquè volia que un dels seus sis fills estigués segur, ja que Cuba en aquell moment era molt insegura”, va explicar. Tot i no haver trepitjat l’illa des de llavors, García creu que el règim dels germans Castro ha fet molt pels cubans: “Tenim la millor sanitat i educació del món. Amb Fidel no ha faltat mai el pa. Estic a favor d’una democràcia, però cal que sigui una democràcia per a tothom, perquè si no prefereixo que les coses es quedin com estan”.

Una trobada històrica

La cerimònia cubana a Washington va acaparar la reobertura de les ambaixades, ja que la hissada de la bandera nord-americana a l’Havana no es farà fins al 14 d’agost, quan el secretari d’Estat dels Estats Units, John Kerry, visiti l’illa. Serà el primer cap de la diplomàcia nord-americana que ho fa des del 1945.

“Avui hem començat a treure barreres”, va assegurar Kerry a la roda de premsa conjunta amb el seu homòleg cubà, Bruno Rodríguez, una imatge que no es veia des del 1958. Els dos diplomàtics van celebrar “el nou començament” però van admetre que encara tenen moltes diferències i que la plena normalització de les relacions entre els dos països serà llarga i complexa. El bloqueig a l’illa, la base de Guantánamo i el respecte pels drets humans són alguns dels obstacles que caldrà superar.