Del desert econòmic del Kurdistan als gèlids boscos de Bielorússia

Erbil (Kurdistan iraquià)Tot i que hi predominen converses força trivials sobre futbol o els últims models de telèfon mòbil, a les teteries del centre d’Erbil, la capital del Kurdistan iraquià, també es parla de l’arriscat viatge que han emprès els compatriotes que estan intentant arribar a la Unió Europea a través de Bielorússia. Segons l’autogovern kurd de l’Iraq, prop de 8.000 ciutadans de la regió autònoma es troben atrapats a la frontera entre el país dirigit per Aleksandr Lukaixenko i Polònia. “Durant dècades, els kurds vam lluitar contra el règim de Saddam Hussein per acabar amb la dictadura i aconseguir democràcia, drets humans i una vida digna. Abans del 1991, teníem una única família dèspota que ho controlava tot, ara al Kurdistan en tenim dues”, lamenta a l’ARA l’analista polític Kamal Chomani. Fa referència als Barzani i els Talabani, que, al capdavant de les formacions milícia del Partit Democràtic del Kurdistan (PDK) i Unió Patriòtica del Kurdistan (UPK), respectivament, governen la regió des de la primera guerra del Golf.

Lluny de millorar la qualitat de vida de la població, Chomani els acusa d’haver sumit la regió en una profunda crisi política i econòmica que està forçant molta gent a l’èxode. “Aquesta elit ha teixit un sistema clientelar i ha fet de la corrupció la seva forma de governar. Si no entres en aquest joc, en quedes exclòs. I quedar exclòs en un sistema sense recursos públics et fa sentir que ja no pertanys a aquell país. Llavors, o vius resignat o tractes de marxar per prosperar”, explica l’analista kurd iraquià, que viu a Alemanya. 

Ambicions “aixafades”

Segons dades del Banc Mundial, l’atur juvenil a l’Iraq supera el 25%, tot i que com assenyala l’investigador Mera Bakr, molts joves no tenen un lloc de treball d'acord amb la seva formació. “En aquest sistema clientelar, per molt que estiguis superqualificat mai podràs trobar una feina adequada. El sistema aixafa les ambicions i projectes de molta gent”, detalla aquest expert en seguretat, resident a Erbil. “En els darrers anys la població ha protestat, ha creat noves formacions polítiques, la societat civil s’ha mobilitzat i s’han creat nous mitjans de comunicació. Però tot i això, el sistema s’ha mantingut inalterable perquè el PDK la UPK se senten forts al controlar les milícies peixmergues”, subratlla Chomani.

El descontentament de la població kurda iraquiana va quedar palès en les darreres eleccions al Parlament iraquià, on en moltes demarcacions de la regió autònoma la participació no va superar el 50%. Mera Bakr destaca que les noves generacions no han nascut sota la dictadura de Saddam Hussein i, per tant, no veuen les actuals famílies governants com a símbols de l’alliberament nacional.

Nova oportunitat a Bielorússia

“Aquests joves comparen la seva vida amb la de l’enorme diàspora kurda que hi ha disseminada per tota Europa. Tothom al Kurdistan té un familiar, amic o conegut que ha emigrat i amb qui manté contacte i coneix el seu nivell de vida”, assenyala l’investigador, que, precisament, està duent a terme una recerca per conèixer els motius que empenyen la gent cap a Bielorússia. “Migrar o convertir-se en refugiat no és res nou per al poble kurd, perquè amb això ha conviscut durant els últims 50 anys. Ara la gent té por de creuar el mar Egeu o de passar per Bulgària, però amb la via bielorussa s’ha obert una finestra d’oportunitat i, per tant, s’hi llancen, ja que a la mínima que poden abandonar el Kurdistan, ho fan”, indica Chomani, que a la complicada situació econòmica hi afegeix la repressió política que alguns activistes i periodistes estan patint en forma de detencions i penes de presó.

Tot i que el govern iraquià ha anunciat vols de repatriació des de Minsk a partir d’aquest dijous, l’ARA ha pogut saber que l’ambaixada iraquiana a Moscou només ha rebut un centenar de peticions de repatriació. “La gran majoria de gent no s’acollirà a repatriacions de forma voluntària. Molts s’han venut la casa per costejar-se el viatge perquè al Kurdistan no veuen una vida digna per als seus fills. Prefereixen morir perquè ho han deixat tot enrere”, sentencia Mera Bakr.