Rudy Riverón, cineasta: "A Cuba només pots viure sense patir abusos si calles i obeeixes i si ets fidel al sistema totalitari"

LondresRudy Riverón Sánchez és cineasta, té 48 anys i va néixer a Holguín (Cuba). Viu a Leeds (Anglaterra). El 2002 es va veure forçat a abandonar l'illa: "Volia sentir-me finalment lliure, viure sense temors; sortir i poder ajudar la meva família". Està molt preocupat pels últims esdeveniments que estan sacsejant el règim castrista. El 2019 va obtenir el reconeixement del Festival de Sitges, que el va nomenar millor director promesa pel seu segon film ¿Eres tú, papá?. El rodatge va tenir lloc el 2016 i enmig de la producció va morir Fidel Castro. Miraculosament, no va haver d'interrompre'l, tot i els nou dies de dol oficial. L'ha pogut presentar a Miami, i en moltes ciutats d'arreu del món, però no s'ha pogut veure a Cuba, on ja li van censurar el seu primer treball de videoart quan encara hi estudiava. Durant la crisi dels balseros, l'any 94, es va fer a la mar per arribar a Florida. Però no se'n va sortir. La seva és una veu dura i molt crítica contra un règim que "ha perdut tota legitimitat".

Parla de l'experiència de l'exili en termes de "dolor", paraules molt semblants a les que feia servir l'escriptor Guillermo Cabrera Infante. "El que vaig sentir després de sortir de Cuba i arribar a Anglaterra no hi ha paraules que puguin descriure-ho. També se sent molt dolor, un dolor que no et treus mai de sobre perquè saps que deixes enrere els teus éssers més estimats, el teu país, la teva cultura. Em pregunto com seria Cuba si tingués una democràcia i fos un país pròsper. Potser molts no marxarien".

De la pel·lícula ¿Eres tú, papá? se n'ha dit que és una al·legoria sobre la situació d'aïllament que viu l'illa. Li sembla un judici encertat?

— No. Però em sembla interessant perquè una de les coses que em van inspirar quan vaig escriure-la va ser tenir com a teló de fons l'aïllament en què viuen els cubans. Un aïllament social que existeix pel règim.

Ha pogut tornar a rodar des del 2018?

— Busco finançament per als meus dos nous projectes escrits durant la pandèmia. Una història situada als Estats Units i l'altra a Cuba. Totes dues en anglès. Fer cinema independent s'assembla una mica a la mort. Sabem que ens morirem algun dia, però no quan. El mateix passa amb el cinema. Saps que un dia faràs la pel·lícula però no quan.

Com es troba anímicament arran del que està passant al seu país?

— Sento molta tristesa, frustració, ràbia. No és fàcil veure de lluny les pallisses i atropellaments que estan patint els manifestants. Ja hi ha hagut morts, incloent-hi un nen. Sento fàstic de veure com el president, Miguel Díaz-Canel, va donar l'ordre des de la Televisió Cubana perquè la policia i els cossos repressors agredissin i implantin encara més terror contra un poble indefens que ha sortit al carrer perquè no aguanta més i demana a crits llibertat i vida.

Moltes informacions afirmen que la gent està passant gana. Realment és així?

— El cubà del carrer, el que viu a la ciutat, la major part de la població, ha passat gana i necessitats. Moltes famílies porten subsistint, no vivint, dècades. Qui té família a l'exterior rep un ajut que els sosté i pot esmorteir una mica l'estrès del dia a dia. Però no hem de centrar el problema de Cuba i dels cubans només en l'aspecte econòmic. El desencís està basat en dècades de privació de llibertats de tota mena: els drets civils més bàsics, el dret de reunir-se, d'expressar-se, de cridar fins i tot llibertat. Molts ja han perdut tota il·lusió i les ganes de lluitar amb més de 50 anys i tots els somnis consumits. Molta gent fa servir l'alcohol com a via de fugida perquè no es veu la fi de les escassetats. Altres han emmalaltit dels nervis, i han perdut la feina, la família.

Mentre vivia a l'illa va patir la repressió?

— Quan era a la secundària, amb 13 o 14 anys, vaig patir les primeres dosis de por. A l'escola. Amenaces dels professors perquè m'agradava escoltar rock. M'amenaçaven amb ficar-me a la presó. Em tancaven a les seves oficines i em cridaven. No he oblidat les cares de gossos que tenien. Tot això i molt més segueix present avui en dia. Són molt bons en això, i també mentint i tergiversant la veritat. El que passa no és nou, ho han fet abans amb tots els que han intentat parlar fort. Abans no hi havia telèfons amb càmeres, ni xarxes socials amb què denunciar els abusos. Avui les denúncies dels que lluiten a Cuba han ajudat que tothom finalment vegi el veritable rostre del govern. El nivell de vigilància, amenaces, abús físic i psicològic que pateixen cada dia els activistes del moviment 27-N, periodistes independents, artistes, acadèmics, intel·lectuals, el moviment de Sant Isidre i els opositors és impensable per a qualsevol persona que visqui en un país lliure, democràtic. Els drets a Cuba no existeixen, només pots viure sense patir abusos si calles i obeeixes i si ets fidel al sistema totalitari. Aquest és el rostre veritable del règim. El rostre que tant l'esquerra d'Europa com de l'Amèrica Llatina han fet servir d'exemple per a les seves agendes contra la dreta radical i l'imperialisme dels Estats Units, però oblidant sempre el dolor d'aquestes dècades del poble de Cuba. La gran hipocresia de l'esquerra és haver tancat els ulls per conveniència política i de negocis.

La crisi actual és, simplement, efecte de l'ensorrament de l'economia per la falta de turisme?

— Quan un poble surt al carrer i demana a crits llibertat, tot plegat és prou evident. L'esclat social és fruit de dècades de repressió, de falta de respecte, d'humiliació a la població. Els que surten avui als carrers no només són joves; hi ha gent de diverses generacions, segurament amb creences diverses i de diferents ideologies. Tots s'han unit simplement perquè no aguanten més, perquè volen tornar a sentir que tenen esperança, l'esperança de progressar, desenvolupar-se, tenir els aliments més bàsics, medicaments. Aquests joves han crescut sentint els seus pares i avis queixar-se del dolor i del terror que han viscut. És aterridor pensar que això mateix et pot passar a tu. D'altra banda, mantenir-se callat i donant suport a la revolució és un negoci que molts accepten.

Quina sortida hi ha per a la situació actual? Creu que el règim se sent amenaçat?

— Els cubans hem perdut la por. Per descomptat, el règim se sent amenaçat. Saben que la majoria dels cubans no els volem al poder i quan veuen el poble als carrers tenen por de perdre el control, cosa que ja ha passat. Podran seguir donant cops, matant; però quan passa això és perquè saben que estan perduts. Es comporten com gossos rabiosos lluitant en els seus últims dies. La sortida no sé quina pot ser. Alguns parlen d'una intervenció militar interna. Això seria el millor abans que hi hagi més morts. En tot cas, tenen les mans tacades de sang. És un règim totalitari d'esquerra. Un règim que es va dedicar a experimentar en nom de cada ésser humà a Cuba. I tots vam perdre alguna cosa que no recuperarem mai.

Creu que hi ha risc d'enfrontament entre els partidaris del règim i els opositors?

— L'enfrontament ja hi és, per part de la dictadura contra el seu poble. Un enfrontament desequilibrat perquè el poble està indefens. És el que més ens preocupa a tots, que hi hagi un bany de sang més gran del que ja hem vist. 

Quina ha de ser la resposta de la comunitat internacional per ajudar el poble cubà?

— Jo sento que la comunitat internacional ha abandonat Cuba a la seva sort, i estic veient el que passa des d'Anglaterra. Pel que sento i llegeixo a les xarxes socials, hi ha un sentit general d'abandonament. L'administració Biden diu que estan mirant de prop els esdeveniments però que no acceptaran un altre èxode massiu, com ja va passar, el 1980 i 1994.