Deu anys de les revolucions al Mediterrani: entre la revolta i la sang

BarcelonaAvui fa deu anys que Mohamed Bouazizi, un jove venedor ambulant d’un poble de l’interior de Tunísia, es va calar foc per protestar perquè la policia li havia confiscat la parada de fruita. El seu sacrifici es va convertir en un símbol de la humiliació a mans d’uns estats corruptes i despòtics que robaven el futur dels seus joves. L’espurna va encendre la metxa i deu dies després de la mort del venedor l’onada de manifestacions i vagues generals massives obligava el llavors president tunisià, Zine al-Abidine Ben Ali, a fugir en avió a l’Aràbia Saudita. La gent havia guanyat la partida al dictador i l’exemple va córrer com la pólvora i va encomanar el nord d’Àfrica i el Pròxim Orient: Egipte, Líbia, Bahrain, Iemen i Síria posaven la paraula revolució a l’ordre del dia. La dècada següent, però, ha sigut de dolor i contrarevolució, amb la guerra de Síria com un espantall, però els problemes de fons seguien i la llavor de la revolta va tornar a germinar l’any passat a Algèria, el Líban i l’Iraq.Una segona onada que s’ha hagut de posar en pausa per la pandèmia.

Les forces motores del canvi eren clares i continuen estant avui sobre la taula: un llarg llistat de greuges que es resumeixen en desigualtat, corrupció i autoritarisme, amb unes elits riques i mimades pels veïns europeus i els Estats Units, tot plegat combinat amb l’esclat demogràfic d’una joventut expulsada als marges que sentia que no tenia res a perdre si s’arriscava a canviar les coses. Factors que no eren aliens al que passava en aquest costat del Mediterrani: el moviment del 15-M o la revolta de Grècia contra la troica.

El somni de canvi es va estavellar contra la violència dels estats, des de la intervenció de l’OTAN i la guerra a Líbia fins al descens als inferns d’una Síria que Al-Assad va prometre cremar si no podia governar, o el cop d’estat a Egipte, que a recer de l’onada de descontentament amb la gestió dels Germans Musulmans va acabar imposant una dictadura més ferotge que la que els manifestants de Tahrir havien aconseguit enderrocar. Les revoltes van escombrar el poder polític però no l’econòmic ni els exèrcits, que van pilotar les transicions per fer tornar les aigües al seu curs. Avui a Síria i a Egipte hi ha molts més presoners polítics que el 2011, i els morts i desapareguts es compten per centenars de milers.

Europa només va patir col·lateralment el cop del terratrèmol, en forma d’arribada d’uns quants centenars de milers de refugiats -molts menys dels que han acollit els països veïns-, però n’hi va haver prou perquè els populismes ho aprofitessin per descosir les costures d’una UE travessada per crisis pròpies i alienes.

Segona onada

I quan semblava que la regió havia après la lliçó que la revolta es paga amb sang, els greuges van tornar a esclatar el 2019 als carrers d’Algèria, quan els militars que mouen els fils del “sistema” van pensar que era una bona idea presentar l’octogenari i malalt president absent Abdelaziz Bouteflika a un cinquè mandat. Les mobilitzacions massives van obligar a retirar-lo, però ara en el seu lloc hi ha un altre octogenari que també està malalt i també és fora del país. I al Líban, un nou impost per a WhatsApp va ser el detonant d’una protesta massiva contra un sistema corrupte i sectari, que també era qüestionat pel jovent a l’Iraq.

Totes aquestes protestes han quedat confinades amb la pandèmia, una situació que els règims autoritaris han aprofitat per reprimir encara més la dissidència. Però això no vol dir que el malestar s’hagi acabat. Com adverteix el Cidob en la nota sobre perspectives de l’any vinent, “la desesperança i la frustració, en part per la manca de resultats dels cicles de protesta anteriors, així com una major repressió per part de les forces de seguretat, comporten un clar risc que aquest nou cicle adquireixi un caràcter més violent”.