El descens a l’infern del gendarme mundial

BarcelonaEl final del mandat de Donald Trump, marcat per la pandèmia, ha sigut tan imprevisible com el seu inici, amb la seva inesperada victòria. Els quatre anys transcorreguts entre un fet i l’altre deixen el llegat d’una agenda ultra.

2017

Un 'outsider', comandant en cap: un govern a cop de tuit

La victòria de Donald Trump sobre la demòcrata Hillary Clinton va sorprendre les empreses demoscòpiques i els experts. Des del primer minut va impulsar un estil de govern combatiu, imprevisible i trencador, presentant-se com un outsider a qui la força de la gent havia impulsat fins al lideratge de la primera potència mundial. Des del principi es qüestiona quin pes va tenir el suport del president rus, Vladímir Putin, en la inesperada victòria. Govern a cop de decret i de tuit, saltant-se totes les convencions, demonitzant els mitjans de comunicació, promovent mentides i qüestionant l’autoritat dels tribunals. Set dies després d’asseure’s al Despatx Oval prohibeix amb una ordre executiva l’entrada als Estats Units de tots els viatgers procedents de set països musulmans.

El negacionisme climàtic es fa fort

Trump s’ha convertit en el negacionista en cap dels Estats Units, malgrat l’aclaparadora evidència científica sobre l’escalfament global. Després de retirar-se unilateralment de l’Acord pel clima de París, el juny del 2017 va derogar el pla d’Obama per reduir les emissions i va posar un altre negacionista, Scott Pruitt, al capdavant de l’agència de protecció mediambiental. Durant la seva presidència s’han derogat 80 lleis ambientals.

Un mur contra la immigració: buscant caps de turc

Una de les primerses accions de Trump a la Casa Blanca va ser ordenar la construcció d’un mur “gran i formós” per blindar la frontera amb Mèxic de la immigració llatinoamericana. Finalment les obres s’han limitat a la construcció de poc més de 500 quilòmetres dels 3.142 que havia de tenir la promesa barrera. Però sí que ha erigit una altra muralla menys visible: un laberint burocràtic per als que intentin entrar legalment al país, cosa que s’ha convertit en una missió impossible. Entre altres barreres burocràtiques, el Migration Policy Institute cita la limitació dels visats de treball permanents, les traves a l’asil, el veto a algunes nacionalitats o una dràstica reducció de les quotes de refugiats acollits. El 2017 també va començar el programa pilot d’una de les polítiques més brutals de l’administració Trump: la separació de les criatures dels seus pares, que es va acabar formalment el 2018, tot i que molts nens encara no han pogut tornar amb els seus. I encara queda un altre mur molt més difícil d’enderrocar: el del racisme, que Trump s’ha ocupat de fer més alt.

2018

Guerra comercial amb la Xina: la nova guerra freda

El 22 de març del 2018 Trump va anunciar sancions comercials per valor de 60.000 milions de dòlars contra la Xina. En la seva presidència ha posat l’auge de Pequín en el punt de mira, una política en part compartida pels demòcrates. Enmig d’una crisi global, l’arsenal estatunidenc contra la segona economia del món ha sigut divers: aranzels sobre les importacions, sancions contra alts càrrecs i grans empreses com Huawei, ZTE o TikTok i una animadversió manifesta, que ha arribat a l’extrem de referir-se al covid-19 com el “virus xinès”. Les tensions també han sigut polítiques, en temes com Hong Kong, Taiwan o el Mar del Sud de la Xina.

Amb Israel, sense condicions

El 8 de maig del 2018 Trump es va retirar unilateralment de l’acord internacional que garantia que l’Iran no feia un ús militar de l’energia nuclear. Quedava clar que ho apostava tot a la línia dura amb el seu soci israelià, que veu en Teheran una amenaça existencial. Amb el suport del lobi jueu i buscant també el rèdit electoral en les comunitats evangèliques nord-americanes, Trump ha buscat una política de fets consumats que ha trencat el consens internacional: el reconeixement de Jerusalem com a capital d’Israel o de la sobirania israeliana dels alts del Golan i, sobretot, l’acceptació de l’estat jueu per diversos països àrabs són una política de terra cremada difícilment reversible.

Unilateralisme i caos en les relacions internacionals

El juny del 2018, a l’acabar la reunió del G-7, Trump no va voler signar la declaració final conjunta. Era només l’inici de la política de l’America First, una barreja d’ultranacionalisme i aïllacionisme d’un imperialisme en crisi que s’ha traduït en caos. “La retirada dels acords i institucions internacionals s’ha convertit en la marca de la seva política exterior, igual que les seves crítiques als aliats europeus i asiàtics dels Estats Units, la seva cordialitat amb líders autoritaris [com el rus Vladímir Putin o el nord-coreà Kim Jong-un] o el seu menyspreu per les violacions de drets humans. El resultat ha sigut una reducció de la influència dels Estats Units a l’escena internacional”, conclou Richard Haass, del Council on Foreign Relations i assessor de política internacional de l’administració Bush fill.

2019

L'estratègia de la polarització: divideix i venceràs

Trump s’ha deixat temptar pel suport més o menys explícit del supremacisme blanc i ha exonerat reiteradament assassins d’ultradreta com els de Charlottesville, Pittsburgh, Poway, El Paso i altres localitats. Els grups d’extrema dreta racista han experimentat un auge sense precedents durant l’últim mandat: el 2019 va ser l’any amb més víctimes del supremacisme des del 1995, quan Timothy McVeigh va matar 169 persones a Oklahoma. Per al politòleg estatunidenc Gary C. Jacobson, Trump, en la segona part del seu mandat, ha “intensificat l’estratègia de mobilitzar els sentiments il·liberals de la seva base populista blanca a costa d’agreujar els conflictes racials, regionals i partidistes”. Els grups feixistes i supremacistes –com el que el 2017 va protagonitzar una marxa a la ciutat de Charlottesville en què un conductor va atropellar tres persones que s’hi manifestaven en contra– han guanyat cada cop més espai. “Més que unir el país, Trump el deixa tan polaritzat amb la seva resposta a la pandèmia com ho va estar quan el van sotmetre a l’impeachment. El resultat és la crisi més greu i pertorbadora que pateixen els Estats Units des de la Segona Guerra Mundial, però gairebé no ha modificat les línies de fractura política”, conclou.

Escalada nuclear: Corea del Nord, l'Iran i els EUA es rearmen

El 30 de juny Trump i l’autòcrata nord-coreà Kim Jong-un van protagonitzar una encaixada de mans a la zona desmilitarizada entre les dues Corees. Però el republicà va acabar abandonant abruptament les negociacions amb Pyongyang. Va ser un altre dels seus fracassos en política exterior. Corea del Nord avui té més arsenal nuclear, malgrat la diplomàcia personal del president nord-americà. L’Iran, sota la pressió de les noves sancions, també ha millorat la seva capacitat d’enriquiment d’urani. També els Estats Units estan reforçant el seu arsenal nuclear: el 2 d’agost del 2019 Washington es va despenjar del tractat per a l’eliminació de míssils nuclears de mitjà i curt abast que havia pactat amb Rússia al final de la Guerra Freda. Amb Trump, la despesa de fabricació i manteniment nuclear als Estats Units s’ha disparat un 50%.

El vesper sirià i l'abandonament dels kurds

L’octubre del 2019, Trump va anunciar per sorpresa la retirada de les tropes nord-americanes del nord de Síria, cosa que va motivar la dimissió del seu secretari de Defensa, l’exgeneral Jim Mattis, un dels molts membres dels seus governs que van plegar en desacord amb les polítiques del president. Les milícies kurdes havien sigut aliades sobre el terreny dels EUA en la lluita contra l’Estat Islàmic, que havia arrossegat Obama a una nova guerra, i Trump els deixava a l’estacada. Turquia tenia llum verda per envair el seu territori. Ho explica Joseph Daher, professor de la Universitat de Lausana: “Tant amb Obama com amb Trump la política dels Estats Units ha sigut afavorir el manteniment de les estructures del règim sirià i centrar-se en la guerra contra el terrorisme. La principal diferència de l’enfocament de Trump va ser intentar reduir la influència de l’Iran a Síria”.

La ferida transatlàntica: menyspreu a la UE i l'OTAN

La UE es va enfrontar primer al menyspreu i després a l’hostilitat de Donald Trump, que ha tingut una relació més estratègica amb Rússia que amb la UE i que no ha amagat el seu suport als moviments euròfobs, xenòfobs i ultres. El 2018 va qualificar la UE d’“enemic pel que ens fa en el comerç”. Europa perdia el que havia sigut el seu principal paraigua de seguretat, i Trump insistia a les cimeres de l’OTAN –en plena crisi existencial, que va portar Emmanuel Macron a parlar de “mort cerebral” de l’aliança– que els europeus havien de contribuir més a la factura. La trobada del 2019 a Londres, en el 70è aniversari de l’aliança, es va acabar com el rosari de l’aurora: Trump va cancel·lar la seva roda de premsa en l’últim minut ofès per un vídeo en què alguns dirigents es mofaven del seu estil.

2020

Pandèmia: una gestió nefasta

La pandèmia ha sigut el segon factor imprevist que ha marcat la fi de la presidència de Trump. La terrible resposta de l’administració Trump al covid-19 (negant la gravetat del virus, resistint-se a imposar el confinament i sense poder garantir ni el material mèdic al principi ni ara la distribució adequada de la vacuna) deixa més de 400.000 morts i milions de llocs de treball perduts. Trump temia que prioritzar la lluita contra el covid-19 amenaçaria els seus èxits econòmics i les seves opcions de reelecció. I s’ha trobat justament amb el contrari.

Desafiament democràtic: el trumpisme es queda

“Som molts i ens volen robar les eleccions” és el missatge que Trump ha repetit durant setmanes malgrat l’evidència de la seva derrota el 3 de novembre. “Apologia del curtcircuit democràtic: el president de l’autoproclamada major democràcia del món rebutjava el mateix sistema electoral que l’havia escollit”, explica Francesco Pasetti, investigador del Cidob. Trump marxa, però el trumpisme es queda. I Pasetti adverteix: “El trumpisme funciona perquè s’arrela en els problemes estructurals de l’actual model democràtic, que s’ha mostrat incapaç d’assegurar el que havia promès: llibertat i igualtat per a tots. Encara que no es tracti d’un retorn a l’autoritarisme clàssic, és la reafirmació de la política de la por i de l’estat d’excepció basada en l’exclusió de l’altre i la feblesa de l’estat”.

BLM: Esclata la protesta antiracista

El moviment contra el racisme policial i sistèmic als Estats Units ha sigut un dels factors inesperats que han contribuït a la derrota de Trump, que va engegar el 2020 com a favorit a les eleccions. “Lamentablement, Trump és el resultat natural de la història del divideix i venceràs en les relacions racials nord-americanes”, afirma el reverend William Barber, un destacat activista pels drets civils i membre de la Campanya dels Pobres, una entitat fundada per Martin Luther King als anys seixanta. “La qüestió és que ell ho ha portat a l’extrem”, afegeix. El moviment Black Lives Matter ha demostrat que es pot combatre el racisme estructural i ha generat una expectativa sobre un canvi que ara pressiona el nou president, Joe Biden.