On són les desenes de milers de desapareguts de Síria?

BarcelonaTrenta anys després del final del franquisme, els cadàvers de milers de les seves víctimes continuen a les cunetes i en fosses comunes sense identificar. Fadua Mahmoud i Mariam al Hal·laq són dues dones sirianes que han perdut els seus fills a mans del règim de Baixar al-Assad i no volen que la història es repeteixi al seu país destrossat. Amnistia Internacional ha documentat fins a 82.000 desaparicions forçoses a Síria des del començament de la revolució contra Al-Assad el 2011. Totes dues han visitat Catalunya per participar en una trobada sobre les desaparicions forçoses a la Mediterrània, impulsada per Sodepau, en què han après de l’experiència d’entitats de memòria històrica de Catalunya i Algèria.

Després de mesos buscant-lo, la Mariam va saber que el seu fill petit, Ayham Ghazul, estudiant d’odontologia a la Universitat de Damasc, va ser assassinat sota tortura en un centre de detenció el 2012. La Fadua, en canvi, encara es consumeix en l’angoixa de la incertesa. El seu marit, Abdelaziz Khaier, i el seu fill Maher Tahan, van ser detinguts el 20 de setembre del 2012 pels temuts serveis d’intel·ligència de l’aviació siriana, quan eren a l’aeroport de Damasc: no n’ha sabut res més. És la història de dues dones valentes que, des de l’exili a Alemanya, han fundat associacions per exigir llibertat i veritat per a les desenes de milers de presos polítics i desapareguts a les presons d’Al-Assad.

“Ara tothom parla de la reconstrucció a Síria, que la guerra s’ha acabat i que s’han de normalitzar les relacions amb el govern de Damasc, però el que no diuen és que les detencions, els assassinats a les presons i les tortures continuen: que cada dia s’excaven noves fosses comunes”, apunta Al Hal·laq. Aquesta mestra de Damasc va fugir de Síria el 2012, després que el seu fill Ayham, de 26 anys, fos detingut a la facultat: el noi havia col·laborat en la fundació del Centre de Documentació de Violacions de Drets (VDC).

“Vaig passejar-me per totes les casernes, jutjats i centres de detenció, i ningú me’n donava notícies. Van passar tres mesos i un noi que acabava de ser alliberat ens va explicar que era mort: li havien clavat una pallissa i el van deixar a la cel·la, els seus companys havien demanat ajuda però el carceller s’hi va negar. Ens va explicar que tot el seu cos s’havia posat de color blau i que va morir cinc dies després”. La família va celebrar el funeral sense el cos, però unes setmanes més tard algú altre els va dir que continuava viu, i la mare va tornar a començar la recerca. Un any després va rebre el certificat de defunció lliurat per les autoritats. La causa de mort que consta al document és la mateixa en tots els casos de morts sota custòdia a Síria: aturada respiratòria i infart. La mestra va continuar buscant: ara per recuperar el cos del seu fill. “Aquells mesos em vaig trobar moltes dones: mares, esposes, germanes, que també buscaven els seus desapareguts. Només buscaven una cosa: la veritat”.

L’arxiu Cèsar

La Mariam va haver de marxar quan el règim va confiscar casa seva i al seu l’exili al Líban li va arribar la macabra confirmació de la mort del fill. La fotografia de l’Ayham apareixia entre les imatges de l’anomenat dossier Cèsar, el pseudònim d’un fotògraf militar del règim que va desertar el 2013 i que és la principal prova dels crims de guerra comesos a Síria: les fotografies d’11.000 persones torturades fins a la mort entre el 2011 i el 2013 en cinc centres de detenció del règim. La Mariam va ser una de les fundadores de l’Associació de Famílies de Cèsar i també ha sigut una de les set denunciants de la querella que ha portat la justícia alemanya a presentar una ordre de recerca i captura internacional contra els responsables d’aquests centres.

La Fadua en canvi no ha pogut fer el dol pel seu marit i el seu fill, perquè no sap si són vius o morts. El seu home militava al Partit d’Acció Comunista i el fill havia anat a recollir-lo quan tornava d’un viatge a la Xina. Els van detenir a l’aeroport. “La gent a Europa no sap què vol dir que et detinguin a Síria: fa uns anys una periodista alemanya em va preguntar amb quina freqüència parlava amb el meu fill a la presó! Heu de saber que a Síria la policia es presenta a casa teva, se t’emporten el fill i ni tan sols pots anar a preguntar on és sense arriscar-te a ser detinguda. Per això només podem lluitar per la llibertat dels presos des de l’exili: hem de ser la veu de les dones de Síria que no poden buscar els seus fills. Ens sap greu parlar dels nostres casos perquè n’hi ha moltíssims més que no poden parlar com nosaltres”, explica l’activista.

El plor de les noies torturades

La Fadua va patir les presons sirianes en la pròpia pell: va estar detinguda entre el 1992 i el 1994 sota el règim de Hafez Al-Assad, pare de l’actual dictador. “Els tres primers mesos dins una cel·la subterrània d’un metre quadrat: però el més dur era sentir el plor de les noies que torturaven”, recorda.

Milers de famílies sirianes s’han assabentat de la mort dels seus membres per les llistes que el règim va publicar l’any passat amb el nom de 5.000 joves detinguts al principi de la revolució. “És cruel i una barbaritat d’un govern que se sent impune: i encara diuen que la guerra s’ha acabat i que els refugiats podrem tornar. Com volen que tornem?”