Des de l’altra banda de l’Atlàntic

BarcelonaBarcelona acull a gairebé sis mil argentins. Els seus origens i els motius pels quals van emigrar, són molt diversos. Però no són pocs els que van arribar a Catalunya arrel de experimentar les penúries de la dictadura de Videla. Malgrat la distància física, aquests argentins han viscut la sentència contra els pilots dels anomenats vols de la mort amb una gran intensitat. Hi obligaven els seus vincles familiars amb les víctimes o la experiència en pròpia carn de la persecució. Des de l'ARA, hem volgut parlar amb tres d'aquests barcelonins i argentins:

Claudia Victoria Poblete

“Sents alleujament quan hi ha una sentència de condemna”

Aquests dies Claudia Victoria Poblete s’ha convertit en una cara coneguda. Protagonitza l’obra de teatre que porta el seu nom, Claudia, i que es pot veure al Teatre Nacional de Catalunya fins al 10 de desembre. Ella, però, no és actriu ni fa teatre. El que explica sobre l’escenari és la seva pròpia vida: la Claudia va ser una de les nenes robades durant la dictadura argentina.

“Sempre que hi ha una sentència de condemna tens una sensació d’alleujament, com si ja poguessis deixar anar la respiració que has mantingut continguda”, explica la dona, que admet que va tenir el cor encongit a Barcelona fins que va conèixer el veredicte històric dictat a l’altra banda de l’Atlàntic aquesta setmana. Vint-i-nou implicats en els anomenats vols de la mort van ser condemnats a cadena perpètua.

Amb tot, la Claudia diu que des del seu punt de vista no tots els processats han tingut el càstig que es mereixerien. “El ginecòleg Jorge Luis Magnacco, que va arrabassar set nadons a les dones detingudes a l’ESMA i els va lliurar després a famílies de militars, ha sigut condemnat a catorze anys de presó. Dos anys per nen robat”, detalla la Claudia, que s’hi sent totalment identificada. Els seus pares no van estar reclosos a l’ESMA, o sigui, a l’Escola de Mecànica de l’Armada, però sí en un altre centre de detenció il·legal, l’Olimpo, on també van morir centenars de persones. “Conec dos d’aquells nens robats per Magnacco, que ara són homes adults”, explica la dona. “La sentència no els deu haver agradat”, imagina.

La Claudia no té ni idea de què va passar al seu pare i la seva mare. “Un dels repressors de l’Olimpo va dir en un programa de televisió que els tancats allà també es van convertir en menjar dels peixets”, relata. Potser també van acabar en els terrorífics vols de la mort.

Ana Quesada

“Queda molt per fer, sobretot pel que fa als fills dels desapareguts”

A Ana Quesada, la sentència als pilots dels vols de la mort de Videla la va agafar per sorpresa. “Ara, amb el govern que hi ha a l’Argentina, semblava que no hi havia tanta sentibilitat amb aquest tema”, explica. Quesada n’ha vist de tots colors. Porta 40 anys exiliada a Barcelona i gairebé el mateix temps lluitant pel reconeixement a les víctimes de la dictadura. La seva germana, Graciela Quesada, va ser assassinada pel règim de Videla, igual que Luis Bearzi, el marit de la Graciela. La mare d’ambdues, Carlota Ayub de Quesada, de 93 anys, que també viu a Catalunya, és una de les icòniques Abuelas de Plaza de Mayo.

“A ella la notícia també la va agafar per sorpresa. Però sentim molt d’agraïment a la justícia -explica Quesada-. D’una banda, ens ha afectat molt, perquè ens ha portat al present totes aquestes històries. Pero de l’altra hem trobat finalment una reparació”.

Tot i que el cas que es va jutjar dijous no estava relacionat amb la mort de la seva germana, Quesada se sent igualment feliç del resultat. “És molt simbòlic”, explica. La seva germana Graciela va morir probablement a la Cacha, un centre clandestí de detenció de la dictadura a La Plata.

L’assassinat del Luis i la Graciela va deixar orfes dos nebots de l’Ana, que viuen a Buenos Aires. Del fill petit de la parella, que hauria nascut a la presó, mai n’han sabut res. “Encara hi ha moltes coses per fer. Sobretot pel que fa als nens nascuts en captiveri”, afirma Quesada. Molts fills dels represaliats per la dictadura segueixen desapareguts. La lluita de les àvies (i tietes) de maig encara no ha acabat.

Gerardo Pisarello

“Aquesta és una conquesta que va més enllà de l’Argentina”

Actual primer tinent d’alcalde de Barcelona, Gerardo Pisarello és fill de l’advocat i polític Ángel Gerardo Pisarello, anomenat El Flaco, assassinat per la junta militar argentina l’any 1976. La seva identitat d’activista i de fill de represaliat li permet llegir la sentència de dijous en clau política i universal, però també familiar i personal. “Abans no parlava gaire d’aquests temes per pudor, però ara crec que és important fer-ho”, diu.

El Pisarello activista destaca el caràcter “històric” del veredicte, al qual es va arribar a través d’una anomalia: un judici portat a terme per tribunals ordinaris del mateix país i amb totes les garanties per als acusats. “Aquesta és una conquesta civilitzatòria que va més enllà de l’Argentina. És patrimoni de tota la humanitat”, diu el polític.

De l’experiència d’aquests judicis, sosté Pisarello, se’n pot aprendre molt. També a l’estat espanyol. D’ensenyances, el tinent d’alcalde en veu dues de molt clares. En primer lloc, que “la impunitat creix amb l’oblit”, i en segon lloc, que “els drets no cauen del cel, sinó que cal conquerir-los”. Pisarello també destaca que cal tenir cura amb el tractament que es fa en l’entorn cultural i educatiu de la memòria històrica, i que cal que les institucions s’hi involucrin. El tinent d’alcalde opina, en aquest sentit, que a l’Argentina queda molt per fer: “Això no s’acaba mai. Aquestes conquestes poden ser reversibles si no es protegeixen. La lluita contra la impunitat no s’acaba mai”.

Pel que fa al vessant més íntim d’aquesta sentència, Pisarello ho viu amb una barreja d’emocions: sensació de reparació i reconeixement de la barbàrie i, alhora, angoixa i dolor en el record. Per al polític, el judici mostra el pitjor i el millor de què és capaç l’ésser humà. I ell es queda amb la part lluminosa. “Quan les persones lluitem, surt el millor de nosaltres”, conclou.