Deportat amb 21 anys a un Afganistan d’on va fugir amb 6

Enviada Especial a Kabul“Que els deportats no es moguin i es quedin dins de l’avió! Una persona vindrà a buscar-vos!”, crida un membre de la tripulació de la companyia aèria Turkish Airlines, mentre la resta de passatgers abandonen l’aeronau impassibles. L’avió, procedent d’Istanbul, acaba d’aterrar a l’aeroport de Kabul, com fa cada dia a primeríssima hora del matí. Fins ara en aquest vol regular hi viatjaven afganesos i afganeses amb un cert poder adquisitiu, i estrangers que treballen al país asiàtic -cada cop menys a mesura que la seguretat a l’Afganistan s’ha degradat-. Des d’aquest any, però, el vol de Turkish Airlines també serveix per retornar a l’Afganistan les suposades sobralles d’Europa: afganesos -la majoria són nois joves- que són deportats perquè en teoria “algunes zones de l’Afganistan són segures”. Aquesta és la versió oficial de la Unió Europea.

Yusef Moradi és un d’aquests deportats. Té 21 anys i va ser retornat a la força a l’Afganistan fa vuit mesos -el 28 de març, afirma-, després de viure quatre anys a Suècia. “Quan vaig aterrar a Kabul em van donar una carta que notificava que m’havien deportat, i em van tornar les ulleres”, recorda el noi, que és miop. Dos policies el van acompanyar durant el viatge, asseguts al seu costat a banda i banda. Segons explica el Yusef, va arribar a la capital afganesa amb la roba que portava posada. Res més. I sense saber què fer. “Vaig marxar de l’Afganistan amb la meva família quan tenia 6 anys, i sempre hem viscut a l’Iran. Allà, però, hi vivíem de manera il·legal i no teníem permís de residència”, relata. O sigui, vivien als llimbs, i als llimbs és on es troba ell ara. A l’Afganistan no coneix ningú ni hi té cap contacte.

Situació desastrosa

No és l’únic cas, declara Abdul Ghafoor, que ha creat a Kabul l’associació Afghanistan Migrants Advice & Support Organization (AMASO) per precisament ajudar tots aquests afganesos i afganeses que són obligats a tornar al seu país amb una mà al davant i l’altra al darrere. Segons assegura Ghafoor, la situació d’aquests joves “és desastrosa”.

“La majoria tornen sense res. Sovint no tenen un document d’identitat ni passaport, i han perdut el contacte amb la família o deuen els diners que van demanar prestats per arribar a Europa”, explica Ghafoor, que resumeix així el drama. “Moltes vegades els deportats són repudiats per la seva pròpia família, que considera que si han sigut retornats a l’Afganistan és perquè han fet alguna cosa dolenta a Europa”, continua explicant el responsable de l’ONG. “O simplement els deportats no poden arribar a casa seva perquè són originaris d’una zona rural de l’Afganistan i la seguretat allà no és bona”, detalla.

El resultat, diu Abdul Ghafoor, és que molts deportats cauen en l’addicció a la droga o intenten arribar de nou a Europa. “La Unió Europea està malbaratant els seus diners pagant aquests viatges de retorn. Pocs dels que són deportats es queden a l’Afganistan”, assegura. És un bumerang que torna.

El Yusef és un dels que tenen clar que volen tornar a Eldorado d’Europa. De moment a l’Afganistan sobreviu amb els diners que li envia des de Suècia una dona que ell anomena la seva “mare sueca”. “Vaig viure amb ella mentre vaig estar allà”, al país escandinau, aclareix, i se li il·lumina la cara quan la menciona. Era la seva família d’acollida. “Inicialment les autoritats em van tractar com a menor d’edat, però després van arribar a la conclusió que jo tenia 19 anys quan vaig arribar a Suècia i que havia de ser expulsat”, argumenta. El noi confia ara que el seu àngel de la guarda -la mare sueca- l’ajudi a aconseguir un visat de treball per viatjar al país nòrdic. Si no, tornarà a fer la llarga ruta migratòria per trepitjar de nou Suècia.

La xifra de persones que han sigut deportades per la força des d’Europa a l’Afganistan durant els últims mesos no és clara. Ningú vol donar dades exactes. L’Organització Internacional per a les Migracions (OIM) parla d’uns 7.000 retornats -entre voluntaris i forçats- durant l’any passat. No és una quantitat exageradament elevada, però a qui li toca la fatal loteria, li destrossa la vida.

Reintegració laboral?

Abdul Ghafoor coneix bé les xifres. “Noruega deporta cada setmana entre 3 i 9 afganesos, que arriben a Kabul en vols regulars”, especifica. “Alemanya, Àustria, Suècia i Finlàndia fan deportacions un cop al mes o cada dos mesos, i acostumen a fer servir vols xàrter”. Tots els deportats tenen l’allotjament i el menjar garantits a Kabul durant dues setmanes. Ho finança la Unió Europea. Els que arriben procedents de Noruega són allotjats a l’Hotel Roshan Plaza. La resta, a l’Hotel Spinzar, al centre de la capital. Passats els quinze dies, cadascú s’ha de buscar la vida.

Alguns països també paguen una compensació econòmica als deportats, o els ofereixen la possibilitat de participar en algun projecte de reintegració laboral en arribar a l’Afganistan. “Per poder gaudir d’aquests beneficis, el deportat ha de firmar un document abans d’aterrar a l’Afganistan dient que vol acollir-se a aquestes ajudes. La majoria no ho fan perquè creuen que si no firmen no els deportaran”, lamenta Ghafoor. És un peix que es mossega la cua.

Masood Ahmadi, responsable del programa de retorn de l’OIM, confirma totes aquestes dades i critica que el tractament al deportat pot variar moltíssim segons el país de la Unió Europea d’on és retornat a la força. “Àustria i Finlàndia no paguen cap tipus de compensació a la persona que deporten”, assegura. “En canvi, Suècia i Noruega abonen uns 1.000 euros. A Alemanya, depèn del cas, entre uns 750 i 2.000 euros”, detalla.

Ahmadi aclareix que, a banda de l’allotjament gratuït durant dues setmanes a Kabul, l’OIM també ofereix als deportats assistència mèdica bàsica, transport de franc fins al seu lloc d’origen o traslladar-los fins a la frontera amb l’Iran, si així ho desitgen.

Mortaza Mosabi, de 24 anys, és un altre deportat. Va arribar a l’Afganistan fa set mesos, però abans no havia trepitjat mai el país. Com el Yusef, va créixer a l’Iran. Orfe de pare i de mare, el seu tiet el va portar allà quan ell tot just havia fet 4 anys. Va fugir de l’Iran perquè, segons explica, les autoritats del país obligaven els afganesos a anar a lluitar a Síria. Ha viscut dos anys a Suècia fins que va arribar aquella maleïda notificació: “Vaig rebre una carta dient que anés al departament d’Immigració. M’hi vaig presentar i em van ficar en una mena de presó”, relata. No va tornar a recuperar la llibertat fins que va aterrar a l’aeroport de Kabul. Ara no té cap pla. “Curar-me”, és l’únic que encerta a dir. Està completament raquític. Li han diagnosticat tuberculosi i no té diners ni per comprar els medicaments.

En estat de xoc

A l’Hotel Spinzar hi ha diversos afganesos que tot just han retornat d’Europa. Obligats, esclar. Joma Maliki sembla en estat de xoc o drogat. És difícil de saber. “Tinc 20 anys, o 22 o 23. No ho sé, no me’n recordo”, diu amb la mirada perduda assegut al menjador de l’hotel. Vesteix una mena de xandall i porta el cap cobert amb una caputxa. L’únic que té clar és que el van deportar fa quatre dies des de Finlàndia i que a l’avió hi viatjaven tres afganesos més com ell. Què pensa fer ara? Empassa saliva i contesta: “No ho sé. Ja veuré què passa i què faig”.

A l’hotel també hi ha un pare i un fill: Najibul·lah Hakimi, de 38 anys, i el nen, Ali Roza, que en té onze. Acaben de ser deportats de Suècia. El pare no se’n sap avenir, després d’haver viscut al país escandinau durant dos anys i mig. El fill sap parlar perfectament anglès i presumeix que també va prendre suec. “També m’agrada l’Afganistan -assegura el nen-, però aquí hi ha guerra”.