“Demano a Déu que estovi el cor d’aquest home”
La caravana decideix quedar-se un dia més a Ciutat de Mèxic per valorar opcions
Ciutat De MèxicAlguns riuen i d’altres tenen la mirada perduda. Alguns juguen a cartes o a pilota i d’altres prefereixen quedar-se asseguts, en solitari, pensatius. Alguns s’amunteguen al voltant d’un endoll per carregar el mòbil i d’altres s’ajunten per celebrar missa. Alguns fan cua pel metge i d’altres van a reunions d’assessorament sobre com adquirir asil polític o què fer quan arribin a la frontera amb els Estats Units, la destinació final d’aquesta caravana migrant que va sortir d’Hondures el 12 d’octubre, expulsada per la violència i la pobresa del seu país.
Ciudad Palillo, com ja s’ha batejat l’estadi de la Ciutat de Mèxic habilitat per albergar 5.000 refugiats centreamericans, està desbordada. Les carpes instal·lades com a dormitoris al camp de futbol no són suficients. La gent dorm també a les grades i als jardins dels voltants. Algunes famílies tenen tendes de campanya de 2x2 metres, però molts altres dormen en cabanes improvisades fetes amb taulons de fusta, plàstics i llençols. Es fa cua per tot: per rebre menjar, per anar al lavabo, per anar al dentista, per tallar-se els cabells o per rebre medicines.
Un dia més a la ciutat
Ahir els migrants van decidir quedar-se encara un dia més a Mèxic, mentre valoren les seves opcions, però s’espera que encara arribin altres caravanes a l’estadi Jesús Martínez Palillo. Les autoritats locals han acordonat la zona i la Comissió de Drets Humans del Districte Federal hi ha ubicat menjadors, lavabos i consultoris mèdics mòbils. L’ONU, la Creu Roja, Oxfam i altres organitzacions hi ofereixen assessoria legal, atenció mèdica i psicològica, regalen roba i trucades telefòniques i organitzen jocs amb els nens. També s’hi han acostat ciutadans solidaris per donar motxilles, sabates, abrics, pastes de dents i altres estris.
Els immigrants expliquen que viatjar junts no només els dona visibilitat, sinó també seguretat i protecció. I no els importa que el president Trump amenaci de deportar-los o enviar militars a la frontera. Ells tenen “molta fe” i seguiran avançant cap als EUA malgrat les llagues als peus, el cansament físic i mental i, fins i tot, davant l’oferiment de rebre asil polític a Mèxic. “El poble unit mai serà vençut”, diu Jayson Castell, guatemalenc de 35 anys.
“És molt arriscat, però ja som aquí, al llom de la mula [...]. Jo demano a Déu que estovi el cor d’aquest home [Trump], que vegi i no només critiqui. Que vegi que la majoria som gent bona, de pau i lluitadora. Que s’adonin que els catrachos [hondurenys] treballem”, va explicar a l’ARA Carmen Gardona, de 59 anys. La Carmen mai havia pensat a emigrar. Ella i el seu marit van treballar molts anys en un “negocito de roba de segona mà” per mantenir els seus deu fills. Però la situació econòmica i social del seu país ha empitjorat: estudiar i aconseguir una feina s’ha tornat més difícil, els serveis bàsics s’han encarit i les extorsions, els robatoris i la violència de les bandes s’han intensificat.
“A Hondures no podem ni regalar un got d’aigua. Els meus nets es banyen amb una palangana. Hi ha mesuradors d’aigua que marquen fins a 10.000 lempires [363 euros] al mes. És impagable. I la llum també és molt cara. La meva vida a Hondures és misèria”, relata la Carmen, que viatja a la caravana per acompanyar un dels seus fills i cinc nets. Ells es van sumar a la caravana per fugir de les maras, que fan xantatge als més joves perquè s’uneixin a les colles. “El meu país està derruït. Està fatal”, sentencia.
Jonnys Hernández, de 31 anys, és un altre hondureny que va haver de deixar els seus tres fills per migrar. La seva dona va migrar a Espanya el 2014 i ara els avis -un d’ells amb càncer- s’encarreguen dels nens. El Jonnys treballava a Walmart de caixer, però la retallada de personal de principis d’any el va deixar al carrer, sense expectatives de futur. En aquests 25 dies de camí diu que hi ha hagut robatoris de nens, migrants que s’han perdut en les carreteres i famílies que s’han dividit. Sovint se sent trist, però també està content de viatjar amb la caravana en comptes de fer-ho sol, perquè així evita els coyotes [traficants de persones], el narco i el crim organitzat. El somni del Jonnys és treballar als EUA i veure la seva família unida un altre cop.
