Refugiats sirians atrapats al Líban, un país en fallida, i sense opció de tornar

BeirutObai Hani al-Ahmad té els mateixos anys que la guerra siriana: 10. Aquest nen sirià, refugiat pràcticament des que va néixer, ha sobreviscut a una massacre i a un atac amb gas clor, ha enterrat el seu pare i, pel camí, ha perdut la infància. Primer com a desplaçat intern fins al 2014 i després com a refugiat a la vall de la Bekaa, al nord del Líban, el Hani ha crescut entre tendes de campanya sense possibilitat d’una educació, de desenvolupar-se, de jugar lliurement.

Abans de la guerra els seus pares tenien un negoci d’ultramarins al barri de Karm el Zeitun, a Homs. El Hani amb prou feines recorda alguna cosa dels seus primers anys de vida en aquesta ciutat, però no oblida tot el que li han explicat després els seus pares. Al seu barri, milícies d'Hezbol·lah van provocar una massacre de dones i nens el 2012; després, forces de l’exèrcit sirià van bombardejar casa seva a Homs el 2013 i van haver de marxar al nord de Hama, on el règim va massacrar amb gas clor l’abril del 2014. El Hani i la seva mare, Shihan Yasim, igual que els seus quatre germans, van sobreviure a l’atac, però el seu pare va morir per asfíxia. Llavors Yasim, que s’havia resistit a abandonar Síria durant tots aquests anys, va prendre finalment la decisió d’anar-se’n amb els seus fills al Líban.

Ara, el Hani somia amb ser tècnic informàtic i obrir una botiga de telèfons mòbils, però amb prou feines sap llegir i escriure, tot i que sí que sap comptar. Compta les hores que ha de treballar en una botiga de pollastres o els quilos de carn que pesa per col·locar-los a les safates de plàstic. Amb una ajuda de 500.000 lliures libaneses al mes (que, amb la depreciació de la moneda local, equivalen a uns 30 euros) per a tota la família, el Hani i dos dels seus germans grans, de 12 i 14 anys, es van haver de posar a treballar i abandonar l’escola ben aviat. Igual que els fills de Yasim, el 60% dels menors sirians, que són més de la meitat del total d’un milió de refugiats al Líban, no van a l’escola, segons les Nacions Unides. I els que sí que van a classe en general ho fan de manera informal als campaments i només estudien educació general bàsica. Per tant, aquells que volen seguir estudiant no es poden matricular al batxillerat perquè l’ensenyament informal no es convalida als col·legis públics del Líban.

Li ha passat a Haula Assaf, que té 14 anys i el seu somni era anar a la universitat. Però com que no ha estudiat en una escola oficial no ha pogut continuar els seus estudis i ara ja té edat de casar-se. “Vaig ser la millor de la classe i els meus professors em van animar a continuar estudiant. Vaig sol·licitar una beca al ministeri d’Educació, però me la van rebutjar perquè no em van poder convalidar els estudis”, lamenta.

Aquesta nena refugiada treballa des de fa dos anys com a assistent de perruqueria a la localitat de Bar Elias (Bekaa), i ja ha rebut diverses propostes de matrimoni. La situació dels refugiats sirians és tan vulnerable que molts pares es veuen obligats a fer qualsevol cosa per poder millorar una mica les seves condicions de vida, també a casar-les. I tenen motius: el Banc Mundial va alertar l’any passat que la meitat de la població libanesa viu per sota del llindar de la pobresa, és a dir, amb dos dòlars al dia, però en el cas dels refugiats sirians la corba de la pobresa ascendeix fins al 88%, segons estadístiques d'ACNUR.

Els perills de tornar

La guerra de Síria és fins ara el conflicte més llarg de l’última dècada i ha deixat un cost humà de prop de mig milió de morts, cinc milions de refugiats i més de sis milions de desplaçats interns. Arribats ja a l’onzè any de conflicte, al règim encara li queda per recuperar al voltant del 25% del territori nacional, repartit entre les Forces Democràtiques Sirianes (FDS), que controlen el nord-est del país, i les faccions opositores que controlen part de la província d’Idlib, al nord-oest. En un país devastat, per a la reconstrucció del qual es necessiten entre 250.000 i 450.000 milions de dòlars, el retorn dels refugiats es presenta com un gran repte: “Tornar on?”, és la pregunta que es fan milions de sirians.

El Bilal (nom fals) tenia 21 anys quan va fugir de Síria perquè no volia acabar el servei militar. El 2009 va iniciar la carrera d’Educació Física a la Universitat d’Alep, però quan va començar la repressió a la seva ciutat natal, Daraa, batejada com “el bressol de la revolució siriana”, va decidir fugir per por que el cridessin a files. El 2018, quan va començar el retorn voluntari dels refugiats, i després que Baixar al-Assad prometés una amnistia per als desertors de l’exèrcit, va decidir tornar. Però dos mesos després els serveis secrets el van capturar i van donar l’opció de lluitar o ser executat. “Vaig entrar al batalló 38 a Daraa. Un dia van portar un desertor i el van executar davant de tot el batalló. Em vaig espantar molt. Vaig aprofitar una ocasió per anar al lavabo i em vaig escapar, una altra vegada”. El Bilal no confia en el perdó presidencial i fins que no hi hagi una sincera amnistia per als desertors no tornarà al país que el va veure néixer.

Tots aquests testimonis són l’incòmode recordatori de com les fallides polítiques internacionals no han aconseguit frenar una guerra que ha destrossat tot un país. I això té moltes conseqüències, i diverses. Avui, després d’una dècada, la població refugiada siriana comença a percebre’s com una sobrecàrrega per als seus veïns.