David Frost, un convers caigut del cavall a causa de la burocràcia de la UE

LondresLa millor forma de combatre l’enemic, en aquest cas sense ànim de fer més sang de la necessària, és coneixe’l al millor possible. David Frost, diplomàtic de carrera, de 55 anys, ara membre de la Cambra dels Lords des que el primer ministre Boris Johnson li va concedir la gràcia a finals de juny d’aquest any, es va formar a Oxford, al St John’s College, on es va especialitzar en estudis de francès, d’història medieval europea i també d’història medieval francesa. Sembla que el negociador britànic que ha estat l'artífex de l'acord post-brexit, ja aleshores, universitari en els primers anys 80, tingués perfecta consciència que bona part del ser i no ser del Regne Unit passa per la relació d’amor-odi que amara la història compartida entre París i Londres.

Molt de temps abans que fos nomenat ambaixador a Dinamarca (2006), el 1993 Frost va aterrar a Brussel·les. Un alt funcionari britànic al cor de les institucions comunitàries ple d’entusiasme, quan estava a punt d’entrar en vigor el Tractat de Maastricht, signat el 1992. Frost s’hi va plantar pocs mesos abans que Johnson, llavors corresponsal del Daily Telegraph -un especialista en exagerar tant els titulars com els textos que els embolcallaven- tornés a Londres havent deixat sembrada de fake news la premsa més euroescèptica de Fleet Street.

És el seu pas per la maquinària europea -més altres destins al continent, el ja esmentat de Copenhaguen, però també a París- el que el farà ser, 23 anys després, un més de l’equip brexiter de la campanya del Leave. Entremig, des del 2013, quan abandona la carrera diplomàtica, i fins al retorn a la política (2016), quan Johnson se l’emporta al ministeri d’Exteriors, Frost va fer de conseller delegat de l’Associació de Productors de Whisky Escocès.

Una fórmula fallida

El 2015, després que David Cameron guanyés les eleccions i el referèndum del Brexit es fes realitat, Frost encara no havia ingressat a les files dels conversos més apassionats. Aleshores encara escrivia informes sobre com el Regne Unit havia d’abordar les converses en què Cameron havia de renegociar les condicions de pertinença a la Unió Europea prèvies al plebiscit. La fórmula de Frost es fonamentava, bàsicament, en el fet que qualsevol negociació reeixida amb la UE es basava en aconseguir prou aliats.

Any i mig després que Boris Johnson el nomenés enviat especial per dissenyar l’acord comercial del post-Brexit (juliol del 2019), i a diferència del que pensaven i en què confiaven els brexiters més entusiastes, el bloc dels Vint-i-set ha negociat com un ens monolític darrere del francès Michel Barnier. Frost ni tan sols ha aconseguit una aliança estratègica amb Dublín. El negociador britànic també va predir el 2016 que el Regne Unit hauria de fer concessions per aconseguir algun acord amb la Unió. Només en les fantasies més irracionals dels brexiters es podia pensar que fora del club de Brussel·les tindrien els mateixos avantatges que formant-ne part.

Ara el que compta és el relat de qui ha cedit més.