Daeix: la jihad de tercera generació

BarcelonaEl terrorisme de matriu islamista és un fenomen recent, que es remunta només a les últimes dècades del segle XX. Daeix, l’acrònim àrab de l’Estat Islàmic, és el principal exponent de la tercera generació del moviment jihadista, que ha anat mutant al llarg dels anys, al ritme de la història convulsa del Pròxim Orient i de tots els greuges i contradiccions que ha acumulat el món musulmà, sobretot arran de la invasió nord-americana de l’Iraq.

Els orígens es remunten a la Revolució Islàmica de l’Iran del 1979, que va inspirar altres moviments xiïtes com Hezbol·lah, i a la resistència sunnita contra l’exèrcit soviètic a l’Afganistan, que va comptar a l’inici amb el suport dels Estats Units: només cal recuperar una joia cinematogràfica com Rambo III en què Sylvester Stallone participa en una missió a l’Afganistan per portar armes als freedom fighters (els mujahidins “lliutadors per la llibertat”, que combatien l’exèrcit rus). D’aquella guerra en van sorgir els talibans, que van arribar a governar l’Afganistan, i allà també va combatre Ossama bin Laden, que després es convertiria en el líder d’Al-Qaida, i també molts algerians, que després van exportar el jihadisme al Magrib.

Les primeres generacions de jihadistes, als anys 80 i 90, actuaven al Pròxim Orient i al nord d’Àfrica. Va ser l’època de l’assalt a la Gran Mesquita de la Meca del 1979, l’assassinat del president egipci Anwar al-Sadat el 1981, o els atacs dels grups islamistes a Algèria, en la guerra civil que va esclatar quan el Front Islàmic de Salvació va ser il·legalitzat abans que guanyés les eleccions del 1991.

La segona generació: Al-Qaida

L’Al-Qaida de Bin Laden va representar la segona generació del moviment jihadista. “Bin Laden liderava un grup armat que es presentava com a revolucionari i pregonava la caiguda dels règims dictatorials del món àrab, considerats aliats d’Occident”, recorda Gwynne Dyer, comentarista del Pròxim Orient i autor de Que no cunda el pánico. Respuestas al terrorismo de Estado Islámico (Librobooks, 2015). “Es va adonar que només atacant els governs de la regió no aconseguirien prou suport, i van voler provocar els Estats Units amb l’11-S perquè envaïssin països musulmans i provoquessin una radicalització de les seves poblacions”, explica.

Després de la mort de Bin Laden, l’onada de canvi al món àrab que es va encendre amb la revolució de Tunísia, el 2011, va suposar el moment més baix per a Al-Qaida, quan es va fer evident que la mobilització massiva dels pobles àrabs feien caure amb molt més èxit dictadures que havien sotmès la regió durant dècades.

De fet, el sorgiment de l’Estat Islàmic és el resultat d’una fractura en el si d’Al-Qaida a l’Iraq. Com explica Jean Pierre Filiu, especialista en moviments jihadistes de SciencesPo, “antics oficials del règim de Saddam Hussein, després de la invasió nord-americana de l’Iraq, el març del 2003, van crear el nucli dur dels grups jihadistes compromesos amb la insurrecció armada contra l’ocupant occidental”. Aquests antics comandaments baasistes adherits a la jihad es van reagrupar sota la branca iraquiana d’Al-Qaida. Després de rebre forts cops a mans de milícies sunnites antijihadistes, l’abril del 2010, Abu Bakr al-Baghdadi, un imam iraquià de Samarra, envoltat d’antics oficials baasistes, va trencar amb Al-Qaida, a qui considerava una organització massa tova. I tenia una finestra d’oportunitat: en paraules de Filiu, “Al-Baghdadi s’aprofita de dos fets per rellançar Daeix: la revolució a Síria, on Baixar al-Assad instiga les xarxes jihadistes per contenir la protesta popular, i la política sectària i xiïta del primer ministre Al-Maliki a l’Iraq, que dissol les milícies sunnites i arracona la comunitat a l’oposició”.

De Bin Laden al califat

I és així com, enmig del caos, Daeix acaba ocupant la ciutat siriana de Raqqa el 2013 i un any més tard pren Mossul, la segona ciutat de l’Iraq, des d’on proclama el seu califat.

Implanta un règim totalitari en un territori semblant al de Jordània, esclafa les minories, esclavitza les dones i sotmet la població a un sistema d’extorsió en forma d’impostos i multes. El control de camps de petroli a l’Eufrates, el saqueig dels bancs de Mossul i el tràfic d’antiguitats, drogues i persones li proporcionen el finançament que necessita. I el seu professionalitzat aparell de propaganda, que explota a fons les xarxes socials, li ha donat una projecció més enllà de la seva força real. A diferència dels seus predecessors, Daeix vol consolidar-se en un territori per crear-hi un estat: “Els atacs de París formen part d’una lògica guerrillera per dissenyar una onada d’atemptats a França sostinguda amb l’objectiu que aturi els seus bombardejos a Síria i l’Iraq”, argumenta Dyer. I el segon objectiu és rivalitzar amb Al-Qaida per la lleialtat dels grups jihadistes de diversos països, des de l’Afganistan fins a Mali. “Com més espectaculars siguin els atacs a Occident, demostrarà més força i guanyarà més lleialtats arreu”, afegeix.

La tercera generació de jihadistes està bregada en les guerres de l’Iraq i de Síria, i s’ha convertit en un imant per a joves musulmans desarrelats d’arreu del món, alguns dels quals tornen, com va passar a París, per atemptar a Europa. Però com escriu Thomas Serres, professor de la Univesitat Jean Monet: “Els morts francesos no són diferents dels dels barris xiïtes de Beirut, dels turistes russos a Egipte o del centenar de manifestants d’esquerra assassinats a Ankara: les nostres «democràcies liberals» no són el seu primer objectiu. El trist balanç des del Pakistan fins a Algèria demostra que aquesta violència afecta tothom que ells consideren apòstates. ¿Quants cops cal repetir que la gran majoria de les seves víctimes són musulmans, perquè s’acabi aquesta retòrica de l’odi contra Occident?”