La cursa contra el temps de l''Open Arms'

A bord de l''Open Arms'Les tripulacions dels vaixells pesquers de bandera tunisiana assistien a l’espectacle amb curiositat i fascinació. Una llanxa ràpida amb tres persones a bord s’acostava a la barcassa i començava a repartir armilles de seguretat i mascaretes abans d’avisar per ràdio l’Open Arms, que posava rumb immediat a la localització per facilitar el rescat. Després de tranquil·litzar els passatgers, que cridaven intentant fer-se sentir entre les ones, esperaven que el vaixell de l’ONG s’acostés per procedir a embarcar-los, curosament i un per un, primer a les llanxes i després a la coberta del vaixell, on una desena de mariners i voluntaris equipats amb EPIs els identificaven, els assignaven un número i els donaven aigua, aliments i una manta. I així, tres vegades en tres dies, tres operacions que van salvar d’un naufragi probable 219 persones, enfosquides per desenes d’avisos d’embarcacions en perill que no van tenir tanta sort perquè mai no van ser trobades o perquè els guardacostes libis es van avançar per retornar els seus tripulants al punt de sortida.

Trobar una barcassa enmig del Mediterrani no només és una feina titànica a càrrec d’un grapat de persones obstinades a impedir que la fossa comuna marina d’Europa continuï empassant-se vides. També és una cursa a contrarellotge i un pols continu a les traves inventades pels governs europeus, que en comptes d’auxiliar o com a mínim plegar-se de braços, obstaculitzen el salvament de vides contravenint les lleis internacionals. Amenaces de multes estratosfèriques (900.000 euros), impediments legals, controls dissenyats per paralitzar els rescats, negatives a oferir auxili malgrat que els naufragis tenen lloc en aigües sota responsabilitat europea i fins i tot misterioses apagades dels GPS enmig dels rescats llasten una tripulació que esquiva les trampes amb pur enginy.

Tres rescats

L'últim cap de setmana de març, l’Open Arms no havia passat ni 24 hores a la zona SAR 1 del Mediterrani central, aigües internacionals de trànsit entre el nord d’Àfrica i Europa sota responsabilitat de Malta i Itàlia, quan es van rebre els primers avisos. Dos provenien d’una distància excessiva, i abans que hi pogués arribar els libis ja havien intervingut. El tercer parlava d’una barcassa de fusta amb 38 persones a bord que s’estaria quedant sense aigua potable segons la trucada rebuda per AlarmPhone, una ONG a càrrec d’una línia telefònica dedicada a atendre crides d’auxili, informar la UE i, davant la desídia de l'organisme, les ONG. Les dues llanxes ràpides es van posar en marxa rumb a les últimes coordenades que havia comunicat la barca, però era impossible trobar-la en la immensitat del mar. Només amb l’ajuda de les llanxes ràpides de Sea Watch, una altra ONG imprescindible en alta mar, es va aconseguir trobar el minúscul punt blau que, a mesura que s’escurçaven les milles, es va transformar en una embarcació de fusta amb 38 persones a bord, entre les quals 14 nens de fins a 10 anys, 7 dones i 17 homes. El més petit era un nadó de només quatre mesos que viatjava a coll de la seva mare, acompanyat del seu pare i cinc germans. Una guarderia de criatures aterrides i confoses que va ser traslladada amb cura a la coberta del vaixell, mullades d’orina i aigua salada i amb els abrics plens de vòmit, envoltats dels tremolosos adults que repetien entre dents “Alhamdulillah, Alhamdulillah” (Lloat sigui Al·là).

Les famílies van passar dues nits sense més companyia que els voluntaris de l’Open Arms. Diumenge, una dotzena d’avisos i diverses sortides de les llanxes es van tancar en fals. Una de les embarcacions va ser localitzada massa tard, bolcada entre una forta olor de combustible, enmig d’una pila d’objectes personals, bosses amb restes de menjar, ampolles d’aigua i sandàlies flotant en les immediacions, prop de les plataformes petrolíferes de Bouri, operades per la multinacional italiana ENI. Les enormes flamarades que broten de les instal·lacions serveixen d’esquer per als tripulants de les barcasses, que, enganyats per les màfies, s’hi dirigeixen prenent-les per llums de la costa europea. La resta van ser interceptades pels libis abans que els socorristes de l’Open Arms poguessin arribar a la seva posició. En almenys un dels casos la devolució en calent va ser forçada per les autoritats malteses, que van ordenar al vaixell petrolier Saint George –de bandera liberiana i fondejat prop de les plataformes– que vigilés la barcassa en perill fins que arribessin els guardacostes de Líbia i en deportessin els que hi viatjaven, malgrat trobar-se ja en zona SAR.

Però dilluns dos dels avisos es van traduir en rescats: dues embarcacions de fusta amb 84 i 97 persones a bord, entre les quals 41 menors no acompanyats i cinc dones, dues d’elles embarassades, de nacionalitats tan dispars com Etiòpia, Bangladesh, Algèria, el Marroc, Sudan o Egipte, van ser rescatades. Dues altres barques de fusta van ser localitzades, però els seus tripulants van rebutjar ser assistits, perquè disposaven d’aigua i combustible suficient per arribar a la costa pels seus propis mitjans, per la qual cosa l’ONG es va limitar a repartir armilles salvavides, escortar-les i avisar la Guàrdia Costanera italiana per impedir que naufraguessin, donada la precarietat de l'embarcació i l’amuntegament a bord. 

Crides d'auxili ignorades

Quan l’Open Arms, l’Ocean Viking, el Sea Watch i l’Alan Kurdi no naveguen per les traves burocràtiques amb què els governs europeus frenen les sortides, les opcions dels nàufrags són pràcticament nul·les. Malta va arribar fa un any a un acord amb Líbia (com havia fet abans Grècia amb Turquia) perquè els guardacostes libis tornin les barcasses que arriben a la seva zona de supervisió i rescat marítim. Si no se n’encarreguen els libis, senzillament ignoren les crides d’auxili de les ONG i deixen que els nàufrags s’ofeguin al mar, el mateix que fa Itàlia, en un flagrant cas d’omissió d’auxili coordinada i institucionalitzada per part dels estats europeus. Quan l’Open Arms va posar rumb al port de Pozzallo, a Sicília, per desembarcar els refugiats, es van rebre desenes de trucades d’auxili que no van ser ateses per les autoritats europees. Cap altre vaixell de rescat estava operatiu. AlarmPhone va notificar que com a mínim 270 persones van quedar a la deriva a bord de tres barcasses més, sense cap altra destí que el fons del Mediterrani.