La cultura d’Israel, al servei del sectarisme

JerusalemLa ministra de Cultura d’Israel, Miri Regev, s’ha expressat públicament contra la concessió d’ajudes públiques a les institucions o artistes israelians que neguin “lleialtat” a l’estat jueu. Tot i que no ho ha dit, Regev es refereix a la lleialtat tal com entén la dreta aquest concepte en un moment en què Israel està experimentant transformacions molt profundes a escala política i social.

Les polèmiques educatives i culturals arriben una darrere l’altra. Una de les últimes s’ha originat per la publicació d’un pamflet contra els suposats “traïdors culturals”, una categoria que inclou escriptors, artistes i intel·lectuals molt coneguts, sovint considerats dins i fora d’Israel com la “consciència” del país, com ara Amos Oz, A.B. Yehoshua i David Grossman.

Per a molts israelians de dretes -inclosa la ministra Regev-, la intel·liguèntsia asquenazitafa temps que ha deixat de ser-ho, o almenys s’ha tornat obsoleta, i ha començat una nova etapa. La mateixa Regev no és d’origen europeu sinó marroquí, i tot i ser ministra de Cultura no té cap problema a reconèixer que no ha llegit els escriptors més reputats a Israel i al món que eren referents inexcusables per les generacions anteriors.

Regev va iniciar fa poc una campanya contra l’emissora musical de l’exèrcit, Galgalatz, a la qual acusa de no transmetre pràcticament cap cançó d’artistes jueus orientals i de dedicar els seus programes exclusivament als cantants asquenazites. Aquesta acusació, que és certa, ha comportat un debat sobre si l’emissora ha de programar els millors cantants o ser políticament correcta i reflectir tot el que es fa al país.

El New York Times s’ha fet ressò del que està passant en els dominis de l’educació i la cultura qualificant-ho d’“agressius intercanvis retòrics sobre la democràcia, el feixisme, el fanatisme, la identitat, el futur de l’Estat i el destí dels jueus”. Tot i això, segurament és producte de la revisió en marxa als sectors del sionisme i la religió, un fenomen que certament no és del tot nou però que ara està cristal·litzant.

Canvi de gustos

L’emergència d’una nova classe política reflecteix la involució social de les últimes dècades. Un sector cada vegada més nombrós d’israelians està abandonant els gustos europeus de les generacions anteriors, dels que van establir l’estat a mitjans del segle passat, substituint-los per gustos més característics del Pròxim Orient. Això estressa els asquenazites però és un fenomen imparable i només tenen la possibilitat de protestar, que és el que fan, però res més.

“No sóc un caixer automàtic. Tinc la responsabilitat d’administrar els diners públics”, va advertir la setmana passada la ministra de Cultura. Naturalment, el diners que rep el ministeri de Cultura provenen dels impostos de tots els ciutadans, de dreta i esquerra, nacionalistes i no nacionalistes, religiosos i no religiosos, i el que està en joc és la seva redistribució.

Fins i tot un diputat del Likud, Benny Begin, fill de Menahem Begin, ha criticat l’esmentat anunci contra els escriptors i artistes “traïdors” que la setmana passada va publicar l’organització Im Tirzu, marcadament nacionalista, però ha sigut un cas aïllat al seu partit. “La identificació, recerca i assenyalament de suposats traïdors és una antiga característica del feixisme, horrible i perillosa”, ha dit Benny Begin, que ha demanat al govern que investigui la procedència dels diners que recull Im Tirzu.

Més radicals

El fet que tres dels ministeris més significatius -Educació, Cultura i Justícia- hagin caigut en mans de polítics radicals augura que el sectarisme té un gran futur a Israel i que la transformació que va començar molts anys enrere també s’està consolidant a escala governamental. Malauradament, la societat és més i més radical cada any.