La culminació judicial d’una llarga lluita cívica

PolitòlegFinals de l’any 2011. Mentre els homes de negre es passejaven per Grècia per “negociar” el Primer Memoràndum amb un govern liderat per un moribund PASOK i enmig d’una gravíssima crisi econòmica que feia estralls a les classes treballadores i mitjanes gregues, militants d’Alba Daurada, un partit desacomplexadament neonazi i fins llavors marginal, feien acte de presència als barris d’Atenes més castigats per la crisi. Per una banda, repartint menjar només a grecs i per l’altra apallissant i expulsant a immigrants. Aquesta estratègia donava els seus fruits pocs mesos després quan Alba Daurada irrompia en el Parlament grec amb un 7 % dels vots (maig del 2012) . Lluny de moderar-se com prometien molts “experts”, Alba Daurada aprofundiria en aquesta estratègia de violència feixista (constituint cèl·lules paramilitars de xoc) tant als carrers com a les institucions.

Durant els anys 2012-2013 mentre molts autodenominats “moderats” d’arreu d’Europa miraven amb “gran preocupació” l’ascens de la “radical” Syriza (llavors primer partit de l’oposició) i recorrien a una perversa i pusil·lànime equidistància entre l’esquerra antiausteritat i l’extrema dreta, Alba Daurada s’anava infiltrant als cossos de seguretat de l’estat. Mentrestant, els seus líders es vantaven que la meitat de la policia era simpatitzant d’Alba Daurada, fet corroborat també per oficials policials. En aquest context, Alba Daurada fa un salt qualitatiu i comença a sembrar un terror cada cop més indiscriminat: a les portes dels instituts, organitzen caceres pels carrers, fent ràtzies a locals i bars d’esquerres i perpetrant ja assassinats i intents d’assassinats contra immigrants acompanyats d’una cada cop més evident impunitat i fins i en alguns casos connivència policial. El punt d’inflexió fou l’assassinat del raper antifeixista Pavlos Fyssas el 17 de setembre del 2013, que va provocar una reacció sense precedents a la societat grega.

Una resposta cívica antifeixista que va plantar cara sense miraments a Alba Daurada en diferents fronts: des dels carrers a l’escola, autoritats locals, organitzacions cíviques diverses amb un únic objectiu escombrar dels carrers Alba Daurada. És en aquest moment, quan finalment el govern de Nova Democràcia reacciona i comença a practicar detencions, descobrint petits arsenals d’armes de foc repartits per seus del partit a diferents parts del país i alhora apartant algun càrrecs policials sospitosos d’haver simpatitzat o encobert a la formació feixista. Investigacions que tornaven a descobrir aquell para-estat reaccionari i anticomunista amb vida pròpia que es va anar teixint des del final de la Guerra Civil (1949) fins a la Dictadura dels Coronels 1967-1973, continuava encara actiu. Un món sòrdid habitat l’estat profund i el Lumpen tant ven il·lustrat per Costa-Gavras a la película Z (1969).

La sentència condemnatòria d’ahir és històrica no només perquè és el judici més gran contra una organització feixista des dels Judicis de Nuremberg, sinó perquè la condemna com a organització criminal d’Alba Daurada és una victòria d’una lluita que per molts grecs s’havia convertit en una responsabilitat col·lectiva. L’alegria als carrers d’ahir tancava un capítol negre però alhora esperançador d’una societat en crisi permanent des de fa més d’una dècada. Una lluita d’on tots els ciutadans europeus en podem treure lliçons per un civisme democràtic compromès amb l’antifeixisme.