Cues de la gana a l'est de Londres

LondresAysha Jolly, de 18 anys, estudiant de geografia al University College London (UCL), i Mariya Bhad, de 19, que estudia moda al London College of Fashion de la University of the Arts London, han arribat a les deu del mati de dimarts al 259 de Katherine Road, un local comercial d'uns cent metres quadrats situat al barri d'East Ham, a l'est de Londres.

Poc després de les cinc de la tarda, l'Aysha i la Mariya marxen. Han completat la seva jornada de voluntariat en el banc d'aliments del Newham Community Project, una organització nascuda a l'ombra de l'entitat benèfica musulmana Abdullad Aid. Juntament amb altres dues persones, també cooperants, han deixat preparades unes 250 bosses de menjar que a partir de les set del vespre es repartiran, sobretot, entre estudiants com elles. La diferència, que no és poca, és que tant l'Aysha com la Mariya són britàniques, viuen amb els seus pares i a casa no passen gana.

East Ham forma part del districte de Newham, epicentre dels Jocs Olímpics del 2012. La pluja de milions (9.000) va canviar el paisatge –un estadi nou, un gran centre comercial, un velòdrom, una piscina olímpica, i torres de pisos caríssims– però no la vida de la immensa majoria dels seus veïns: ni la dels de sempre –a principis del segle XX, jueus d'Alemanya; després de la Segona Guerra Mundial immigrants de les colònies i excolònies: l'Índia, el Pakistan, Bangladesh i el Carib– ni la dels nouvinguts, de l'est d'Europa. La proximitat a Canary Wharf i la City financera no han pal·liat les tradicionals desigualtats. Al contrari. Quan va esclatar la pandèmia, una de cada 25 persones no tenia llar, la taxa més alta a Anglaterra. La pobresa infantil arribava al 67% i l’atur, el març del 2020, era del 14%, el doble de la mitjana de Londres. Ara és superior. La taxa d’assassinats anual és també la més alta de la ciutat.

Un dels estudiants que s'endú un parell de les bosses preparades per les voluntàries és l'Imram, de 25 anys, de nacionalitat índia. Ha arribat al local un parell d'hores abans que obrin. No podia esperar. Però Elyas Ismail, de 55 anys, comptable de professió i promotor del banc d'aliments, el coneix prou bé, l'aprecia. I li vol fer la vida més fàcil.

L'Imram, estudiant de postgraduat, fa un curs de gestió d'enginyeria a la Universitat de Greenwich. Va arribar a Londres el gener del 2020. Dos mesos després va començar el primer confinament. Es va quedar sense la feina a temps parcial que tenia: cambrer. Els seus ingressos es van enfonsar. Aconsegueix, gràcies a l'imprescindible enviament de diners familiars, 800 lliures al mes. Però l'habitació que ocupa amb la seva dona, a les golfes d'una casa que en té sis, i on viuen 15 persones en total, en costa 670. "Sense l'ajuda de l'Elyas, no podríem menjar". La dona no treballa. Tampoc estudia. "Vull que torni a l'Índia ja. En aquesta situació, sense feina, vull dir, Londres és insostenible." De vegades, fins i tot amb feina també ho és. Confessa que s'està omplint de deutes amb els seus familiars.

Una realitat que es normalitza

La història es repeteix una i una altra vegada. Estudiants estrangers, sobretot de l'Índia –Vamshi, de 23 anys; Santhsh, de 25–, però també de la Xina, de Bangladesh –Balaji Naik, de 22 anys– o fins i tot de Grècia –Yiannis, de 20 anys– que necessiten el que els donen per no passar gana. Dimarts i dissabtes, els estudiants –"entre 1.300 i 1.500 a la setmana", diu Elyas Ismail– saben que tenen un lloc on anar.

"Abans de la pandèmia, els treballs a temps parcials disfressaven una realitat que ja era molt molt dura. Però arran del covid, tot això ha quedat a la vista i les condicions han empitjorat, amb sous per hora d'1,5 o 2 lliures", comenta Ismail. "L'any passat no era conscient del problema. El primer confinament va començar poc abans del Ramadà, van organitzar una recollida d'aliments per distribuir-los entre la comunitat. Només una trentena de paquets".

Hi reparteixen menjar. La veu va córrer a mida que les necessitats creixien. De sobte, apareixen en un parell de mesos entre 700 i 800 estudiants sense recursos, que van quedar atrapats a Londres, endeutats als seus països per poder pagar-se els estudis al Regne Unit, i que necessiten aliments i material bàsic d'higiene, perquè les feines a temps parcial que feien havien desaparegut. Ara, un any després, en són poc més de 400 adreces les registrades en el banc. I en cada adreça, en cada casa, hi poden viure entre nou i quinze persones, en funció del nombre d'habitacions.

El Vamshi, també de l'Índia, de 23 anys, estudiant de la Kingston University, encara té sort. Perquè treballa per a Uber Eats repartint menjar. "Un dia bo que no hagués d'estudiar molt, pedalant fins a 14 hores, podia treure 80 lliures. Però això era abans de la pandèmia. Ara, la feina es concentra de 5 a 9 del vespre. "A tot estirar en trec 20 els dies que treballo, que no són tots".

Comparteix no una casa, ni tan sols un pis, sinó una habitació amb dos amics més. "Cadascú paguem 250 lliures al mes". El Vamshi té una mica d'ajuda dels pares, poc més de cent lliures al mes. Shahadat Hussaim, de 27 anys, de Bangladesh, estudiant de la West London University del curs de Business Administration, es troba en les mateixes condicions. "Ahir vaig aconseguir trenta lliures treballant per a Uber Eats". Un bon dia.

L'esforç del banc és possible gràcies als veïns, diu l'Elyas. "La nostra religió ens ensenya a pensar i sentir que si dones, la teva riquesa augmenta perquè comparteixes el que tens, que és un do de Déu". Les aportacions en metàl·lic paguen el 60% del menjar que es distribueix; la del districte, el 20% o 25%, i la resta són donacions de menjar directes.

Com la que molt poc abans d'obrir ha fet Zaynab Ali, treballadora del departament de tecnologia de JP Morgan. "Fa dues setmanes vaig veure com la cua donava la volta a la cantonada i arribava a casa meva, i m'he decidit a col·laborar, i he implicat les meves amigues. Per sort, la pandèmia no ha afectat el meu nivell d'ingressos". El seu relat i el per què ho fa és l'altra cara de la moneda, la part imprescindible perquè East Ham encara sigui un lloc, malgrat tot, habitable. La paraula solidaritat té més sentit que mai a l'est de Londres.