Cuba: el que no han aconseguit 60 anys de bloqueig ho aconseguirà la pandèmia

RomaA Cuba, la pandèmia ha tingut un efecte devastador. El país ja vivia la pitjor situació econòmica dels últims vint anys per l’ensorrament de Veneçuela i el reforçament de les sancions per part de l’administració Trump abans que el covid -19 arrasés amb el turisme, l’única activitat que permetia respirar a la dèbil economia cubana.

Des d’aleshores les cues, l’escassetat per obtenir aliments i una inflació superior al 500% després de la unificació monetària han convertit la vida en un infern quotidià. La crisi podria ser pitjor que l’anomenat periodo especial entre el 1991 i el 1994, quan, amb la desaparició de l’URSS, l’illa va perdre el 35% del seu PIB.

La falta d’expectatives d’un retorn pròxim dels turistes i l'onada de covid més crua des de l’inici de la pandèmia són els detonants d’unes protestes insòlites per a Cuba: mai abans en seixanta anys s’havia apuntat directament contra el règim.

A l’inici de la pandèmia el mite de la bona sanitat cubana va resistir amb una bona gestió, mentre a Europa els hospitals es col·lapsaven. Cuba va jugar fort la carta dels confinaments perquè sabia que, amb la difícil situació econòmica, no podia permetre que la seva sanitat, de la qual fa bandera constantment, es veiés superada. 

El sistema sanitari cubà és eficaç a l’atenció primària, però, a mesura que augmentaven els casos, es va fer evident la falta de materials i mitjans als hospitals. Ara, tot i només haver registrat 1.800 morts des del març del 2020, es detecten uns 6.500 casos al dia. Les vacunes desenvolupades a l’illa no estan servint per frenar l’auge, i hi ha por entre els cubans d'acabar en un hospital.

D'esclat social a protesta política

Amb aquest panorama els ciutadans van sortir al carrer diumenge passat, en el que inicialment va ser més un esclat social que no pas una protesta política. La repressió desproporcionada –també inèdita— ha impactat molt els cubans, especialment els més joves, i ha dotat la mobilització d’un caràcter polític.

A l’illa sempre han sigut fidels al sistema sorgit amb la Revolució del 1959, i han vist el règim com una realitat inevitable. Fins i tot els que hi podien estar en contra no eren capaços de plantejar alternatives que no sorgissin de dins del mateix sistema.  

La Revolució no només va ser un procés de transformació social i econòmic, sinó també de construcció d’identitat nacional. La febre social en favor dels barbudos, que podien garantir un bon nivell de vida gràcies a l’URSS, va posar les bases del que significava ser cubà durant els anys seixanta i setanta. En definitiva, la identitat cubana està intrínsecament lligada a la Revolució, i per això els cubans sentien fins ara que criticar el règim era renegar de la seva cubanitat.

Aquest lligam pot haver-se trencat amb les manifestacions de fa una setmana. El president Miguel Díaz-Canel està perdent el relat, i ara té pressa per arreglar-ho. Però internet és l’altre gran factor: el règim ja no té el monopoli. El mal ja està fet: sembla haver-se trencat la legitimitat i la confiança que els cubans encara tenien en el seu govern, tot i les penúries econòmiques que han suportat durant dècades. 

El règim té a favor el fet que l’oposició no està organitzada i que els joves tot just comencen a polititzar-se. Però també és una oportunitat per a l'oposició de Miami i els EUA per fer arribar missatges que fins ara no penetraven entre la població en benefici dels seus interessos. En els sis primers mesos de mandat, Joe Biden no ha fet cap canvi respecte a Trump perquè esperava que la situació fos insostenible. Si el règim vol sobreviure a llarg termini, s’ha de reformar en profunditat. Díaz-Canel ho ha intentat amb una nova Constitució i altres canvis econòmics, però, de moment, no se n’ha sortit.