Crònica d’un retorn: Síria després de l’Estat Islàmic

Alep (síria)Més de sis hores de viatge per carretera vorejant fronts de guerra i 18 checkpoints del govern és el que separa físicament Damasc d’Alep, a pesar que les seves experiències de la guerra ben bé podrien estar separades per una eternitat. Amb aquest trajecte vaig començar el meu viatge per una Síria molt diferent de la que recordo per últim cop, pels volts del desembre del 2010. Una Síria on tinc part de les meves arrels i que actualment projecta una superposició de realitats que, com a mínim, és difícil de processar: barris d’Alep destruïts gairebé totalment, famílies esquinçades i edificis buits, però també joves decidits a tirar endavant, encoratjadors exemples de resistència a la més cruenta de les violències i molts brins d’esperança. Si els sabem buscar.

Alep, la ciutat on va néixer el meu pare i on tenim la casa familiar, s’assembla poc a aquella ciutat vibrant, cosmopolita i profunda que recordo d’abans de la guerra. “Aquest és un país de viudes, no hi queden famílies. Al nostre edifici, de 49 apartaments, només 5 segueixen habitats”, comentava el meu oncle avi, Joseph, als seus 95 anys, després d’haver-ne vist de tots colors. Allà on no trobes la més brutal de les destruccions, la ciutat és directament inconcebible. Allà on encara pots veure estructura, costa veure-hi contingut.

El plat fort va ser la visita a casa, un pati àrab tradicional situat al barri de Jdeideh, de la ciutat antiga d’Alep, que va ser saquejada durant la guerra, ocupada per milícies i malmesa per l’impacte de dos morters. Segons dades de les Nacions Unides del 2016, més de 33.000 cases han sigut totalment destruïdes com a conseqüència de la brutal guerra patida a Alep. Jdeideh i la ciutat antiga són, sens dubte, escenaris on aquesta realitat es pot copsar directament. La destrucció és tan gran que és processada primer somàticament (pell de gallina, llàgrimes, mareig...) abans que el cap sigui capaç d’entendre-la i interpretar-la. Retornar a casa teva després de més de sis anys de guerra i poder calibrar el que hi ha passat és sens dubte un experiment en què les emocions, l’ull analític i les memòries es fonen en un sol pla.

Tanmateix, la millor manera de superar l’estampa desoladora de la destrucció és parlar amb la seva gent. En comptes de creure cegament que Alep és un tros de cel a la terra -tal com bramen alguns cartells propagandístics pel carrer-, la meva opció va ser buscar històries concretes que em permetessin reconciliar-me amb la ciutat. La de Jabra, llibreter de Jdeideh que va mantenir oberta la seva llibreria durant tota la guerra, és la materialització d’aquesta esperança. O la d’aquelles dues noies, una de cristiana i una de musulmana, anant juntes a l’escola agafades de la mà. Els colors del calidoscopi de pedra, la meva particular manera de definir la ciutat d’Alep, ja no apareixen mentre camines pels seus carrers: els has de buscar.

Si a la mesquita omeia d’Alep, la ciutat dels minarets caiguts, no hi pots ni entrar a causa de la fragilitat de la seva malmesa estructura, la seva germana gran a Damasc segueix igual d’esplendorosa que el 2010. Però la ciutat del gessamí, la rosa i el Qassiun és també una ciutat bombolla: el control de l’espai és omnipresent, ja sigui per checkpoints dins la ciutat, controls de milícies com Hezbol·lah en determinades zones, artefactes per regular el trànsit o, senzillament, pilones per impedir el pas.

Bab Touma, barri de majoria cristiana al cor del Damasc antic, és una bona prova dels efectes de la guerra més enllà dels fronts i les trinxeres. Als bars, abans freqüentats per centenars d’estrangers estudiants d’àrab, ara hi beuen els joves de la ciutat per oblidar els amors perduts. Si els venedors de capses amb mosaics artesanals en venen una de mitjana, ja tornen a casa contents. L’aparent normalitat, alterada per la guerra però també quotidiana, té lloc a tot just 15 minuts de Jobar, l’últim barri de la ciutat controlat per les forces rebels. Els bombardejos i trets hi són la banda sonora complementària, que manifesta que les guerres en l’entorn urbà són polifacètiques i amb múltiples capes sovint contradictòries.

L’última parada, un altre lloc que frisava per veure després de la guerra, és Maaloula, un poble cristià 15 quilòmetres al nord de Damasc, on la seva fràgil comunitat encara parla l’arameu. El 2013 el poble i els convents de Sant Sarkis i Santa Tecla van ser atacats per Al-Qaida a Síria i van posar en perill un dels exemples més robustos de pluralitat, profunditat històrica i riquesa cultural del país. L’estat del seu hotel, foradat per tot arreu com un tros de corall pels enfrontaments entre jihadistes i forces fidels al govern, deixa el cor pres.

Vam abandonar el país a través de la frontera amb el Líban, al sud de Latakia, el port més gran de Síria i on també tinc familiars. El que no vaig abandonar, però, són les sensacions i emocions viscudes. I diverses preguntes cabdals. Com es pot rearticular Síria? Per a què? I, sobretot, per a qui?