Cristians de Síria, atrapats entre dos focs

Gazani (Síria)Enclavada en una vall de Jabal Akrad (serralada muntanyenca que fa frontera amb Idlib, Hama i Latakia), la localitat cristiana de Gazani, envoltada de poblets sunnites i alauites, s'ha convertit en el camp de tir de les forces del règim, després que l'Exèrcit Sirià Lliure (ESL) la prengués fa unes setmanes. El continu bombardeig a què el règim sotmet Gazani ha obligat els seus veïns a abandonar casa seva i refugiar-se en els barris cristians de Latakia i Alep, que encara estan controlats per les forces governamentals.

"Els cristians podem viure amb tothom, però no tothom pot viure amb els cristians", explicava amb inquietud un pare de l'orde benedictí. Aquest sacerdot, amb túnica de monjo i sandàlies, i 25 veïns més, la majoria ancians, són els únics que no han marxat de Gazani, que tenia tres mil habitants abans que comencessin els combats. En aquesta localitat conviuen quatre comunitats cristianes: siríacs, catòlics de l'Església romana, ortodoxos i protestants, però la majoria són catòlics.

Als seus carrers es nota la devoció, petites estàtues de la Mare de Déu a les cantonades, o dibuixos als frisos de les portes i una gran estàtua de sant Jordi. El poble està coronat per un monestir en honor de Sant Simeó l'Estilita, un monjo ermità del segle III que va es va estar quaranta anys dalt d'una columna de 17 metres com a penitent. El sacerdot és el fundador d'una petita germanor de Sant Simeó i va comprar un terreny al costat de les ruïnes de seu monestir, a la província d'Alep, per construir-ne un de nou. Però a causa de l'extremisme dels veïns, va decidir traslladar el monestir a Gazani.

Murs als monestirs

"Vam construir murs als voltants del temple, però comencem a tenir molts problemes amb els extremistes, així que vaig decidir tornar a la meva ciutat natal", detalla el pare. "Aquesta és la nostra terra, els cristians som la primera religió monoteista que va habitar aquesta regió. No marxarem", assegura el sacerdot catòlic.

Des de llavors, "cada nit els soldats del règim ens llancen coets", lamenta el pare, que no culpa cap de les parts de la situació. "Aquesta guerra no és la nostra guerra; és una guerra entre musulmans. Jo no estic del costat de ningú però molts cristians, alguns per temor, donen suport al règim per por dels islamistes", insisteix el pare.

A Gazani només han quedat dos sacerdots, ell i un altre ortodox, que comparteixen una església ortodoxa per oficiar la missa del diumenge, cada dues setmanes, una missa amb el ritu catòlic, i l'altra, l'ortodox. El monjo insisteix que la seva obligació és quedar-se i tenir cura del monestir.

"Abans era un poble tranquil, habitat per gent senzilla, la majoria camperols, i mai havíem tingut cap problema de convivència amb els musulmans. Però, ara, el futur és ambigu, ningú sap què passarà amb aquest país", es queixa el sacerdot.

"Resistirem, ens quedarem en aquesta terra que hem heretat i lluitarem per conservar els nostres drets, no amb les armes, sinó amb les nostres pregàries", insisteix, i en ser preguntat sobre si hi ha cristians que lluiten contra l'ESL respon: "He sentit que a Damasc hi ha alguns cristians lluitant, però la majoria hem decidit estar al marge de la revolta i no prendre les armes".

Després de visitar el monjo a casa seva, caminem per aquest poble desert, on l'única cosa que se sent són els motors de les camionetes dels rebels.

Els pocs veïns que trobem saluden amb amabilitat. Alguns no volen parlar perquè se senten intimidats pels rebels i d'altres s'acosten als periodistes. "Alguna gent dolenta de l'Exèrcit Sirià Lliure, un grup d'uns 150, van entrar a les cases i van robar les coses de valor que hi havia", denuncia la Misha, de 60 anys.

Recollida de l'oliva

A aquest camperol li van robar tres bidons de gasolina de 200 litres, que utilitza per al tractor. "No hi ha dret, són uns vàndals. Diuen que és la nostra obligació ajudar la revolució, però nosaltres som gent de pau i no volem aquesta situació", critica el camperol cristià. És l'època de la recollida de l'oliva i "no queda ningú al poble per treballar", lamenta el veí, que es queixa que enguany perdran la collita.

En aquest poble fantasma només queda oberta una petita botiga de queviures, on es ven tot tipus d'alcohol, especialment, arak (un aiguardent d'anís), vi local i cerveses importades.

La Karima és la propietària de l'establiment. Aquesta vídua, mare de quatre fills, amb prou feina pot amagar la seva tristesa. "Estic sola, trobo a faltar els meus fills i els meus néts. Han hagut de marxar perquè aquest lloc ja no és segur per als nens", lamenta la dona, que comença a plorar. Amb la veu trencada continua: "No hi ha dret, ens han tallat l'electricitat i els telèfons mòbils no funcionen. No puc comunicar-me amb els meus fills". Però la dona es resisteix a marxar de casa. "He decidit quedar-me perquè aquí hi ha casa meva i el meu negoci. Qualsevol lloc de Síria ara és perillós. El meu destí està només a les mans de Déu".