La crisi de Tunísia en cinc preguntes i respostes

El cop d'autoritat del president de Tunísia, Kaïs Saïed, que ha cessat el primer ministre i ha bloquejat el Parlament, torna a posar en perill la transició democràtica en un país que ha mantingut elevades tensions polítiques malgrat els consensos amb què va dibuixar el seu camí després de la Primavera Àrab, que va culminar amb una Constitució de grans acords el 2014, quan la polarització creixia. L'investigador del centre d'afers internacionals de Barcelona, el Cidob, Eduard Soler respon a algunes de les incògnites que s'obren a partir d'aquesta crisi, d'on ve i cap on pot anar, tot i que observa que "el fet encara és massa recent per poder interpretar-lo".

¿Podem anomenar aquest moviment del president Saïed "cop d'estat", tal com ha fet l'oposició?

És d'hora per dir-ho. Experts i juristes constitucionalistes tunisians apunten la dubtosa constitucionalitat que en què s'ha emparat el president, que ha estirat l'article 80, que li permet prendre mesures excepcionals enmig d'una crisi política. Però cal veure cap on va aquest moviment, si es fa amb un esperit de consens per realment millorar les coses o si és un moviment per acumular poder i aprofitar l'ocasió per excloure una part del país del procés polític. Els pròxims moviments determinaran si és un cop d'estat.

Quins són el context i el detonant d'aquesta crisi?

Són moltes crisis en cascada. D'una banda, una crisi política i parlamentària, amb un descrèdit de la classe política, que va ser el que va permetre al president ser escollit quan es presentava com un outsider sense partit polític. Hi ha una crisi de perspectives no complertes quan es compleixen 10 anys de la sortida a l'exili de Ben Alí, i una crisi econòmica dura del deute, amb una alta taxa d'atur i una falta d'oportunitats que el covid ha agreujat. És una economia que depèn en gran part del turisme, que es va veure molt afectat pels atemptats terroristes. Però a més és un país colpejat per la variant Delta d'una manera molt bèstia i molt ràpida (ahir, 230 morts en un país amb 11 milions d'habitants) i amb un ritme de vacunació molt baix: només un 7% dels tunisians han rebut la pauta completa i un 13% la primera dosi. Els tunisians es pregunten també per què serveix un sistema del benestar tan precari.

Quines són les forces polítiques enfrontades?

Hi ha, d'una banda, els defensors de la política tradicional, que demanen l'antic règim, i els defensors de les revoltes del 2011. Aquesta disputa s'allunya de la lògica entre secularistes, que defensen una política allunyada de la religió, i islamistes, tot i que en part aquesta disputa també es manté. El 2014 aquestes dues visions van arribar a un gran consens amb la nova Constitució i ara els secularistes han vist una oportunitat de venjança contra Enahda, no només contra un partit islamista sinó també des de la insatisfacció d'algunes elits que s'han pogut veure marginades en el procés polític. Aquests deuen ser alguns dels que han sortit a celebrar el moviment del president, però hem de ser prudents i analitzar també aquesta tensió entre defensors de l'antic règim i de la nova política, que pot ser una divisió entre els defensors del consens i els de la imposició.

¿Perilla la transició democràtica a Tunísia?

La transició no està consolidada i ha viscut proves molt dures, com atemptats terroristes o la defunció d'un president, i malgrat tot ha aconseguit mantenir la normalitat institucional. Malgrat la polarització del 2013, van seguir explorant la via del consens, i això era un bri d'esperança per als països de l'entorn. Ara estem en un moment molt greu, però es veuran els reflexos democràtics en la societat civil, que ha sigut determinant en els processos polítics del país.

¿Com pot afectar aquest cop d'autoritat als països de l'entorn?

De nou, encara és d'hora, però sí que veiem com la situació a la resta de països àrabs afecta Tunísia. Hi ha un combat polític entre formes de fer política entre les forces ideològiques més islamistes de Turquia i Qatar i les que són secularistes però que a més tenen molts lligams amb un antic règim autocràtic i autoritari a Egipte o els Emirats Units. Aquesta rivalitat es trasllada als altres països de la regió. El que sí que és cert és que les forces democràtiques i defensores dels drets humans i la llibertat de premsa estan seguint aquests fets amb l'ai al cor, perquè era un exemple de país on era possible un marc de grans acords de país i llibertat, malgrat les dificultats.